La importància del vot

Davant de les Eleccions Autonòmiques més transcendents de la nostra democràcia, el President Mariano Rajoy, en la seua recent visita a Lleida, es dirigia als 24.355 lleidatans que el juny del 2016, amb el seu suport, van permetre que el Partit Popular aconseguís el Diputat de Lleida per recordar-los l’enorme importància que, com després s’ha vist, ha tingut l’escó que tinc l’honor de representar.

En efecte, l’escó del Partit Popular de Lleida que vam guanyar-li al PSOE i que, per tant, compta com a dos és el que ha facilitat, juntament amb els altres 136 diputats del PP, els 32 de Ciutadans, els 5 del PNB i els 2 de Coalició Canària i Nova Canàries, la possibilitat de sumar just els 176 diputats que, almenys, es necessitaven per formar govern, aprovar els PGE i, ara i davant del desafiament més greu amb què s’ha enfrontat la democràcia, restablir la legalitat i aplicar la Constitució en defensa de l’Estat de Dret i la unitat d’Espanya.

D’acord amb les enquestes, sembla que s’estén l’opinió que el vot útil no sigui, en aquesta ocasió, el del Partit Popular, però la utilitat del vot depèn també de l’ús que se li doni i ningú pot discutir al President del Govern i al Partit Popular que és el que ofereix les garanties constitucionals més grans, perquè és el que ha supeditat a l’interès general d’Espanya i la democràcia el tacticisme i l’interès electoral dels uns i dels altres.

Alguns haurien preferit segurament més intensitat en l’aplicació de l’Article 155, però, per afrontar el desafiament d’un Govern en sedició, era necessari concitar el suport internacional i el de les forces constitucionalistes, que han condicionat, precisament, l’abast de l’aplicació d’un article que ha significat un desgast al Govern, però que era indispensable per aturar un cop que ja tenia els Comitès Revolucionaris al carrer i una República simbòlica arruïnada que anava camí de convertir-se en un asteroide de la galàxia mundial i que ni tan sols hauria pogut pagar les pensions.

Segurament no som encara conscients del que hauria pogut succeir amb un altre tipus de Govern a Espanya. Aquesta ha estat la utilitat d’un Executiu, el del Partit Popular de Mariano Rajoy, que ha evitat que l’hemorràgia empresarial i la caiguda financera assolissin unes proporcions estratosfèriques i que, amb un important suport electoral en aquests comicis, veuria reforçada l’estabilitat i la recuperació econòmica que la seua gestió ha reportat.

Les enquestes també diuen que la majoria constitucional pot guanyar els separatistes i que el fidel de la balança quedaria en mans de la Colau i Iglesias, a qui no se sap a quin costat situar. I tampoc és que aclareixin la situació els idil·lis del voluble Iceta, que un dia ofereix quitances sense solta ni volta que desquadren tots els comptes; un altre, indults que després desmenteix, i l’endemà assegura que no vol pactar ni amb Albiol ni amb Arrimadas. O sigui, que per assegurar el tret, com es diria en termes cinegètics, el vot al PP és el més útil i segur.

Tots els sondejos assenyalen que hi ha un gran nombre d’indecisos o persones que oculten el vot, perquè la participació electoral serà massiva. Això, sens dubte, beneficiarà l’entorn constitucional, que votava menys a les Autonòmiques i, per tant, qualsevol cosa pot succeir. Em resisteixo a creure que tot plegat quedi igual en vista de la gravíssima fractura social i econòmica provocada pels qui ara reconeixen que la república independent és impossible perquè, com el mateix Tardà reconeix, no tenen ni majoria social, ni suport legal, ni suport internacional.

Per aquesta raó, a Lleida, cobra un especial valor un dels escons, que no és cap altre que el que es troba en disputa entre el Partit Popular i la CUP, i que podria ser decisiu com ho va ser l’escó de l’any 2016. I com que tot pot succeir, també podria ser que Dante Pérez acompanyés Marisa Xandri en un futur Parlament de Catalunya que serveixi per formar un Govern constitucionalista en el qual la participació del Partit Popular serà indispensable i que tindrà com a prioritat acabar amb els boicots, la divisió i la confrontació i començar la reconciliació que tanta falta ens fa.