SEGRE

TRIBUNA

I... ara què?

LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA PROFESSOR DEL DPT. D’ENSENYAMENT

I... ara què?

I... ara què?SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Aquests criteris no són més que la repetició dels de llavors, quan Espanya va ser decapitada de l’esfera mundial, com a estat imperialista, sense cap mena de mirament –és clar la seva supèrbia hidalguesca no els ho permetia. Evidentment, el context mundial no és el mateix, però les similituds envers el problema hi són, i les respostes a aquests són similars per no dir idèntiques, excepte que aquestes estan absents de tota crítica i molt menys d’autocrítica. I no em refereixo solament al problema català. L’oligarquia castellanoespanyola incrustada (com paparres als gossos ) a les estructures del poder de l’Estat, des de la seva fundació com a estat modern, es comporten, o millor dit, repeteixen els mateixos errors que van conduir al Desastre del 98. El relat oficial d’aquesta casta és idèntic. Venen (com aleshores) la grandeza de la Unidad de la Patria; el destino en lo Universal, en el filosòfic i en les bonances de riquesa en què estem instal·lats els moradores de la Vieja Piel de Toro.

En una paraula, ens venen un estatus econòmic inexistent, almenys per a la gran majoria de la població. Ni Espanya és rica ni transparent, ni ha evolucionat al ritme i rigor de les democràcies occidentals, almenys les seves classes dirigents, i ara tampoc la seva intel·lectualitat, cosa que no deixa de ser pertorbador de la gent coherent. A finals del s. XIX, els dirigents al capdavant del poder de l’Estat es vanagloriaven de l’Imperi espanyol; deien que era una potència militar i econòmica amb una profusió cultural hegemònica, tot referint-se a El Quixot, sense saber que Cervantes va parodiar la societat de l’època, tal com era. Presumien de les possessions d’ultramar, i altres gestes militars; de les actituds benvolents envers els pobres pobles conquerits, no obstant els feien la vida quimèrica, els explotàven d’una forma despietada, els obligaven a abandonar les arrels... i imposaven la seva idiosincràsia, tot sigui de pas, en nom de la religió catòlica. Fins i tot, els deixaven en la misèria, i al mateix temps, tenien la ciutadania d’Espanya, embadocada amb els ideals imperialistes. Quan en realitat tot era el contrari. Espanya era un país arruïnat, rural, analfabet, i submís a les consignes del poder cacic. Les classes populars, com podien i en aras del Imperio, pagaven amb la misèria, una espècie de penitència a favor de la pompositat d’Espanya. Tot s’hi val per la madre patria, us sona?

A la vegada, a la Villa y Corte, s’omplia de vividors el paraigua de l’Estat, on ignoraven no sols la realitat, sinó que a més –amb el seu silenci– esperaven la bondat dels governants, allò qué hay de lo mío. Una espècie d’amnèsia col·lectiva, per què Yo espero darrere la cua dels benefactors com a beneficiari del meu comportament dúctil. Doncs bé, després d’un segle, encara estamos en ello; és a dir, seguim igual o pitjor, però aleshores van sorgir una penya d’intel·lectuals, coneguts com a Generació del 98 (Azorín, Unamuno, Ganivet, Machado, Ramiro de Maeztu, etc.) que van criticar el modus operandi dels seus polítics coetanis, l’estat de les coses i les formes de manejar la societat. Avui no hi ha ningú, avui no n’hi ha cap d’aquells homes compromesos amb la seva societat, amb els seus conciutadans, amb les seves idees progressistes, que tingui els valors de fer una crítica constructiva envers la col·lectivitat a la qual pertanyem. Digueu-me, no hi ha una orientació filosòfica i intel·lectual posttransició...; és trist però així ho veig. Bé, hi ha algú (Cotarelo, Vestringe, Martín Pallín, Peréz Royo) i algun periodista, però són tan pocs que em fa por l’absència d’altres.

Tot això és irracional per mi; no ho entenc ni ho puc entendre, la petulància de perquè jo sóc l’Estat, sóc la Llei (l’Imperi), tinc la raó, estem en possessió de la veritat absoluta i res més. De veritat, no són conscients que la Història es repeteix? Voleu explicar-m’ho? Com sou capaços de creure-us que la via d’imposició, de la repressió, l’engany, el relat quixotesc, el d’interpretar les lleis, les regles, amb l’ambigüitat que aquestes permeten sempre arrimando el ascua a su sardina. De veritat, és això el que penseu? Doncs, si és així, tard o d’hora la realitat es farà present, i tots inclosos vosaltres i nosaltres en pagarem les conseqüències, però vosaltres més, perquè ja no us quedarà res per destrossar, sinó és a vosaltres mateixos, i els vostres palmeros.

La Regeneració que predicaven els vostres intel·lectuals del 98 (per cert, pocs catalans) està plenament en vigor i és més necessària que mai, però ni llavors ni ara feu res per escoltar-la, com si fóssiu immaculats; clar ho entenc, les prebendes costa compartir-les, invoqueu la hidalguía castellana, para uso y disfrute del entramado, del qual no sabeu sortir, per incapacitat manifesta i interessos evidents. Ara, com llavors, feu de vuestra capa un zayo sense –o no ho sé– ser conscients que el món és un altre, un món on ningú és ningú, on la centralitat no és en un punt, on la gent té criteri, on l’Estat no té autoritat per imposar els sentiments de pertinença, on tothom és lliure de formar part de la col·lectivitat que se sent integrada i representada, i sobretot respectada; el que on voler ser és més important que ser. L’Espanya a la qual vull ser, no hi és, perquè em nega com sóc, ni millor ni pitjor, tan sols vull expressar-me tal com em sento, sense perjudicis a ningú, ni d’aquí ni d’allà. Tant costa d’entendre? Per acabar i en contra de l’opinió d’Otto Von Bismark, crec i em sap greu: “Espanya, al final es destruirà a si mateixa.”

I... ara què?

I... ara què?SEGRE

tracking