Cases als arbres

El 1937 i el 1938 foren anys crucials de la guerra espanyola i es feu frenètica l’activitat aèria, tant en bombardeigs com en preparació de pilots. En el territori de la República es multiplicaren els aeròdroms militars, de vegades construïts a correcuita. Alguns foren semiestables, no serien duradors, i així fou, efectivament: en acabar la guerra quedaren abandonats terrenys extensos, molt plans, que es parcel·laren per refer, en part, les antigues finques.

El 1938 un servidor em trobava amb la família refugiat a casa dels parents de Bellpuig d’Urgell; havíem abandonat Lleida sota els canons i estalonats per les tropes franquistes. Els noiets i xiquetes, ja fora de perill, teníem noció de la guerra, però ens sentíem protegits per la família i, com que no hi havia escola, ens passàvem el dia jugant, ja fos al mateix poble o, sobretot, al mas de Vilanova de Bellpuig. Això de córrer per les hortes, xipollejar per les séquies, empaitar ànecs i esvalotar el galliner era el més usual.

Hi havia al començament de l’horta un arbre molt gros, amb enforcat de tres branques gruixudes, ben horitzontals. Aquell enforcat era un indret adient a fer-hi una barraca, o almenys una plataforma amb barana, observatori que ens semblava ben elevat tot i no trobar-se gaire més amunt dels tres metres.

Vaig planejar i dibuixar com seria la casa arbòria on ens reuniríem els vailets per descomptat i alguna de les xiques dels masovers. Ja se sap que si els vailets es posen un projecte constructiu –o destructor– a la barretina el duen a efecte.

Dit i fet; llates, fustes de caixes, branques, tot lligat amb tires de boga, ben aviat vam tenir una plataforma amb baranes on enfilar-nos quatre aventurers, per l’escala fabricada també a mà.

Mentrestant, a dos quilòmetres hi havia un extrem de l’aeròdrom militar que acabaven de preparar per instruir pilots. Nosaltres, des de la plataforma no vèiem bé les pistes, però sí els avions de caça que s’hi enlairaven o aterraven. Quan sentíem el motor, enfilàvem escala amunt cap a la casa arbòria. Els avions semblava que ens tocaven el clatell, car passaven per damunt de l’arbre a una altura comprensiblement baixa.

Era una diversió fenomenal, érem uns herois, cap altra colla de xiquets tenia aquella plataforma única. N’estàvem orgullosos.

A la casa de l’Horta va arribar una tarda un cotxe gran, d’on van baixar uns militars i un senyor amb guerrera de cuiro i aspecte ferotge. Van cridar l’oncle i li van fer saber que els avions havien descobert i identificat un observatori dalt de l’arbre, i això conduïa a conseqüències molt greus, perquè la Comandància podia obrir-nos un procés per espionatge i en temps de guerra això era fatal.

Van voler veure de prop l’observatori i ordenaren que es desfés totalment i s’enretirés i cremés l’escala. Un dels oficials informà que el senyor de jaqueta de cuiro era un tècnic rus.

L’oncle explicà que les figures que des dels avions havien vist érem els xiquets que presenciàvem l’escena. Tanmateix, l’ordre de destruir la barraqueta de l’arbre es mantingué enèrgica i va ser obeïda per l’oncle, que estava més enfurismat que els militars. Anys més tard vaig obtenir un llibre nord-americà en què s’explicava com bastir cases als arbres!