x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

VIURE PER VEURE
  • MARTA ALÒS

L'afilador

Actualitzada 29/07/2019 a les 10:18
Viure per veure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marta Alòs

El xiulet semblava el que feien anar els afiladors quan passaven pel carrer la Mesquita del meu antic barri de Sant Llorenç. Era petita i més d’una vegada havia baixat de la mà de la meva mare, amb els ganivets embolicats amb draps de cuina. “Tingui. Per esmolar.” Aquell home de mitjana edat s’enfilava a la bicicleta i fent rodar una pedra que a mi em semblava gegant anava repassant els talls. Ho feia amb cura, mirant-se’ls i repassant-los detingudament fins que quedaven perfectes. Es notava que s’estimava el seu ofici. Al seu voltant, algunes veïnes del carrer la feien petar mentre esperaven el seu torn i d’altres tornaven a pujar a casa amb l’orella posada per quan l’afilador els fes un crit: “Senyora Pepeta, senyora Montserrat, ja pot baixar amb cinquanta pessetes que no sé pas com podien tallar res amb aquests ganivets.” S’hi podia passar ben bé del matí fins al migdia esmolant ganivets. Era un home enamorat del teatre. Deia que de molt jove havia fet d’actor en una companyia d’aficionats de Manresa. Se sabia de memòria obres senceres que anava recitant mentre treballava. Una de les obres que més li agradava era Lo Ferrer de tall, d’en Serafí Pitarra. En el moment que el ferrer recita allò tan conegut d’“esmola, que esmola, les dagues, daguer. Fes dagues que passin les malles d’acer”, l’home s’emocionava i els ulls se li feien petits. I després de molts anys, tot just la setmana passada vaig tornar a escoltar aquell xiulet. Impossible, si ja no en queden, d’afiladors, vaig pensar. Una ullada des de la finestra em va treure de dubtes. Un cotxe es passejava amunt i avall del carrer del poble amb un megàfon que anunciava, amb tocs de xiulet, que el vell ofici havia tornat. “Passem per casa seva i li esmolen tots els ganivets.” La casa no era meva i tampoc els ganivets, però m’hi vaig atrevir. Vaig baixar-los a peu de carrer imaginant que reviuria aquell soroll de la pedra que recordava de la meva infantesa. L’home va treure un aparell modern, connectat a la bateria del cotxe i amb un tres i no res me’ls va tornar. Ben esmolats, això sí, però la màgia havia desaparegut. Em va explicar que ho feia per treure’s uns diners. L’atur l’havia agafat quan gairebé ja era al final de la seva vida laboral i com que no havia trobat feina, amb aquell aparell d’esmolar anava fent. Quan el xiulet enllaunat es va tornar a deixar sentir pel carrer del darrere, em vaig adonar que res tenia a veure amb el so del xiulet que sortia dels llavis d’aquell afilador dels meus records.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre