RIP per la cultura

Deia Eugeni d’Ors que “l’home de cultura, jo el conec immediatament davant el llibre. Ni em cal saber la seva manera d’entendre’l ni solament la seva manera de llegir-lo. Em basta veure com el pren amb les mans”. Dissabte, mentre el carrer Major s’omplia de paraigües oberts, uns quants lletraferits ens vam reunir a la Caselles per gaudir del plaer dels llibres. La pandèmia ens ha tornat de cera tova i, ara que ens està prohibit abraçar-nos, ens agrada trobar el consol de poder-nos retrobar en un paisatge que ens enamora. Quan Borges es va quedar cec va continuar sostenint el pes dels llibres damunt la seva falda. “M’agrada olorar-los”, deia, “sentir l’escalf de les pàgines”. Som el que mengem i, per tant, som el que consumim.

Els que llegim compulsivament, com si ens hi anés la vida, som llibres. Ens endinsem a les llibreries com nens golafres, espigolant per les prestatgeries les novetats, amb un llistat confeccionat retallant d’aquí i d’allà, de les crítiques que ens han fet despertar el nostre interès immensurable. Però, com deia Joan Fuster, de tant en tant cal recordar que el món està mal fet. Els llibres pengen d’una de les branques de l’arbre Cultura. Un arbre magnífic, dels millors de tots els boscos, el més ufanós de tots els jardins. Un arbre, però, que pot morir per manca de reg. A principis dels 70, The New Yorker publicava uns articles signats per Woody Allen en què el director de cinema festejava amb la idea d’acabar amb les diverses manifestacions culturals. Uns anys més tard, l’editorial Tusquets va publicar-los, i en va incorporar uns quants escrits especialment per al llibre en qüestió. A Com acabar d’una vegada per totes amb la cultura (1974), Allen assaja les formes més inversemblants per liquidar Freud i la psiquiatria, Kant i la filosofia, Ingmar Bergman i el cinema, a Gertrude Stein i tot el gènere autobiogràfic. Un dels articles més espectacularment fantasiosos és el que dedica als escacs i la manera que ordeix per acabar amb “una dèria monstruosa”.

Molt recomanable per als fans de The Queen’s Gambit. No ha estat la pandèmia la culpable que a la cultura estem a punt de cantar-li les absoltes. Els pressupostos que Rufián and company han aplaudit amb les orelles esdevenen per a la cultura una gota més de la tortura malaia que l’ofega. Un pressupost que crida “viva el ejército, muera la cultura”.