Catalunya esperant el diàleg...

Catalunya ha estat més protagonista que mai de la campanya electoral i, de fet, es juga molt en aquests comicis, amb blocs més enfrontats si és possible que al conjunt de l’Estat. El resultat de les urnes serà clau per a l’esdevenir de les malparades relacions Catalunya-Espanya.

Poden suposar l’obertura de la porta a la negociació política per a un problema polític, com no paren de repetir aquells que adverteixen que l’immobilisme no portarà a la resolució del problema de l’encaix o el futur independent de Catalunya. Però de les urnes també en pot sortir reforçat el bloc que precisament defensa barrar el pas al diàleg i aposta per la línia dura de més 155.

Ha estat una de les places polítiques més visitades per tots els grans líders a la recerca dels 32 escons

Tot plegat, després d’una campanya atípica, inèdita si tenim en compte que alguns dels candidats estan a la presó, mentre s’enfronten al judici històric pel procés al Tribunal Suprem, i d’altra banda altres líders del moviment independentista segueixen a l’exili.

Aquest context ha desembocat en una campanya enverinada, tensa i en la qual hi ha hagut més crida a les grans ideologies, a les idees de país o Estat que a les demandes polítiques o programàtiques concretes com en altres ocasions.

La importància de Catalunya en aquestes eleccions també s’ha deixat sentir en la confecció de la campanya per part dels grans partits. Han estat pràcticament constants els líders dels principals d’àmbits estatal, principalment a Barcelona, una plaça clau per l’important nombre de diputats en lliça, amb trenta-dos, només superada en el conjunt de l’Estat pels trenta-set de Madrid.

En el cas de les formacions catalanes, en especial de les independentistes, els esforços s’han redoblat en una situació especialment complicada, perquè els caps de llista d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya no podien fer campanya amb normalitat, amb tot just alguna roda de premsa o missatges gravats, sempre amb el beneplàcit de la Junta Electoral, que ha tingut molta feina aquesta vegada.

Aquestes eleccions, tret de sorpresa majúscula, seran també les de la confirmació inequívoca que el bipartidisme està ferit de mort i donarà pas a un nou Congrés fragmentat.

Però, en aquesta ocasió, apareix al tauler polític un nou actor que, a més a més, fins aquesta nit no se sabrà si compta amb un paper protagonista. En un Congrés dels Diputats que s’anuncia coral, entrarà la ultradreta de Vox, amb la incògnita de la seua força i del vot ocult que podrien no haver detectat les enquestes. L’ultra italià Mateo Salvini ja l’ha felicitat per endavant.

De fet, amb Vox es fragmenta el vot del bloc de dretes, una cosa que a la pràctica pot passar-li factura, en especial a les províncies petites de l’anomenada Espanya buida, en la qual hi ha en joc dos, tres o quatre escons, pel particular sistema d’assignació d’escons amb les restes de la llei d’Hondt.

Pel que fa al bloc de l’esquerra, són dos les opcions que es disputen el recolzament progressista, però en aquesta banda més que la fragmentació s’ha de veure si han funcionat més o menys les crides al vot útil. Les enquestes apunten que pot ser l’aposta guanyadora, però una altra cosa seria l’opció de govern.

L’aritmètica parlamentària és tossuda i, en aquest cas, la nit electoral pot oferir sorpreses i s’haurà de veure si l’esquerra suma amb l’independentisme català. El somni socialista és que no li siguin necessaris els seus escons i poder mantenir-se a la Moncloa amb pactes variables o confiant en el PNB, que a l’última legislatura ha aconseguit treure petroli dels seus cinc diputats, que li van servir tant per aprovar els pressupostos de Mariano Rajoy com per jubilar-lo a la moció de censura.