Tot comença i tot s'acaba

Fa poc un amic em va comunicar el seu desig d’abandonar el lideratge d’una entitat que presideix per tenir temps per la seva família i a la seva empresa. Fa uns quants dies que estic fent balanç de la meva vida professional, després de 15 anys entre assalariat en una consultoria ambiental, tècnic de medi ambient i responsable comercial de la meva pròpia empresa. La reflexió em va servir per explicar-li unes quantes coses al meu amic.

Li vaig dir que els copets a l’esquena poden ser molt reconfortants, però que a vegades costa distingir si és per agrair i animar o, contràriament, porta la daga amb la qual fendre el teu dors. Li vaig dir que l’univers és infinit, però el nostre temps no ho és, i cal decidir bé a què el dediquem. Perquè a vegades demanem poder per ser admirats i aplaudits pels homes, i rebem la feblesa necessària per aprendre dels altres. Com va dir Confuci, “ensenyar a un home que no està disposat a aprendre és malgastar les paraules, però no ensenyar a l’home que està disposat a aprendre és desaprofitar un home”. És molt important aprendre a aprendre, enmig d’una societat ensordida pels aplaudiments de victòria, que quan s’apaguen deixen lloc als diazepams. Li vaig dir que no es preocupi, que miri endavant, que miri als ulls de la gent, ja que la seva mirada els transformarà en un poeta que mira amb uns altres ulls, uns ulls plens de sinceritat que observen des d’un altre punt la vida, tan sols diuen la veritat, no saben què és la mentida. Li vaig dir, com fa molt anys em varen dir a mi, que no deixés d’escriure, que és terapèutic, i en l’actualitat anem mancats de teràpia i de paraules plenes. Per això, al final, li vaig dir que no em fes cas i que fos ell mateix! Com em va dir el meu pare: “Tu segueix amb la teva vida plena d’esperança i procura’t el camí que consideris més oportú.”