Jordi Recasens, responsable del grup d'investigació de malherbologia i ecologia vegetal: «El glifosat és un herbicida molt eficaç»

El grup d’investigació en malherbologia que vostè lidera ha rebut el Premi Ciutat de Lleida pels seus 40 anys de trajectòria. Són el grup en actiu més antic de la UdL?

Podria ser, però no ho sé segur. Vaig entrar a la universitat per al doctorat el 1980 i el 1983 vaig començar a fer investigació. Llavors, hi havia un tècnic del servei de sanitat vegetal d’Agricultura que també treballava en males herbes i vam formar un tàndem, ell amb el sector i jo des de la universitat amb docència i investigació. El que passa és que aleshores els grups d’investigació no estaven tipificats com a tals, ja que van ser creats per la Generalitat fa uns 25 o 30 anys.

Ha canviat molt la investigació en aquests 40 anys a nivell de finançament i mitjans?

El finançament ha millorat, perquè hi ha moltes més convocatòries. Quan vaig acabar el doctorat, només n’hi havia una, la del pla nacional del ministeri d’Educació. Ara hi ha un ventall de convocatòries de la Generalitat, moltes amb una component de transferència de coneixement. Per exemple, Agricultura té ajuts per a entitats privades que tenen un problema per contractar un grup d’investigació per resoldre’l. És una bona estratègia, perquè interactues amb l’empresa. I el ministeri té convocatòries similars.

Els investigadors es continuen queixant de la precarietat laboral.

Abans de la pandèmia, teníem dos doctors al grup amb un sou que sortia dels projectes i convenis que teníem, no els pagava la universitat. Ara n’hi ha un que ha estabilitzat la seua plaça quan ja té 49 anys, un altre amb 47 i un tercer amb 45. Alguna cosa falla perquè una persona a qui li agrada la investigació i el món acadèmic necessiti molts anys per estabilitzar-se. Ja està més planificat, es nota que hi ha una mica més de finançament i s’exigeixen uns mínims en investigació i docència equiparables a la mitjana europea, encara que en salaris i recursos seguim per sota.

I la col·laboració amb empreses va a més o no?

No vull presumir, però hem fet molta transferència. Vaig tenir la sort de tenir al costat una persona del departament d’Agricultura que estava amb el sector i facilitava la col·laboració amb una empresa o cooperativa. Però també has de saber vendre el que fas, tenir una trajectòria i explicar a qualsevol empresa o entitat que el podem assessorar en el maneig de cultius o en el que sigui. Les empreses són receptives, hem firmat convenis amb moltes i ara ja venen a buscar-nos. La tasca a l’aula és important, però cal sortir-ne.

Podríem dir que les males herbes tenen molt mala premsa. Són realment tan nocives?

A Espanya es consumeixen herbicides per valor de 450 milions d’euros a l’any, a Europa, per 15.000, i a tot el món, per prop de 70.000. És una dependència enorme que no justifico, però és una realitat, i el control químic de les males herbes és molt eficaç. No pots tenir un camp de panís o de cereal en què creixin sense control, perquè el rendiment caurà un 35%. 

Les estudiem per optimitzar-ne el control amb els mètodes més adequats, perquè si apliques unes dosis d’herbicida cada any passa el mateix que si una persona sempre pren un antibiòtic, que pot generar resistències. En una planta hi pot haver una mutació genètica que la faci resistent a l’herbicida i la transmet als seus descendents. És un procés en auge; les resistències han augmentat una barbaritat perquè hi ha un excés d’ús d’herbicides i perquè hi ha una dependència de mètodes de control només químics. Quan hi ha aquest problema has de canviar. És el que expliquem en el màster de sanitat vegetal: el concepte de maneig integrat, que significa no dependre d’un sol mètode. 

Pots aplicar herbicida un any i canviar de cultiu l’any següent, perquè si sembres cereal, una herba que surt al maig ja no ho farà. O aplicar mètodes mecànics llaurant el camp quan està en guaret. A part de les resistències, en les males herbes hi ha un procés de globalització, perquè arriben de tot arreu, com l’amaranthus palmeri en el panís. Procedent dels Estats Units, va arribar a Lleida i Aragó fa 8 o 10 anys, a través de gra per fabricar pinso, amb gens resistents. 

Creix fins a 2 centímetres al dia, té plantes masculines i femenines i cada una de les segones produeix entre mig milió i 800.000 llavors. Aquí sí que depenem de mètodes químics, però han de ser herbicides a què no sigui resistent, i provem diferents matèries actives i barreges.

Hi ha avenços?

Hem trobat alguna barreja que pot ser útil, però si diem que és la solució, aviat tornarem a tenir un problema de resistència, perquè al reproduir-se amb tantes llavors fàcilment alguna planta canviarà. Les rotacions de cultius també poden ser una estratègia.

Què opina sobre el glifosat? La UE va prorrogar-ne l’autorització però els ecologistes el rebutgen.

És un herbicida molt eficaç. Per als que no fan producció ecològica en fruiters o vinyes, o els que fan sembra directa del cereal d’hivern i han d’eliminar abans l’herba, el glifosat és molt bo, encara que un ús reiterat pot generar resistències. Crec que està mal vist històricament per molts col·lectius perquè el seu fabricant era Monsanto, que va ser comprat per Bayer. Hi ha hagut debat sobre si té efectes tòxics per a les persones, però no s’han comprovat. 

Sí que té efectes mediambientals perquè elimina l’herba i també els insectes i organismes que viuen en aquest ecosistema. Però des de la perspectiva agronòmica, si no és amb glifosat no sé com es podria fer la sembra directa de cereal, que a la Segarra, l’Urgell i la Noguera és més del 60%. No dic que sigui la panacea, però és una eina útil que cal saber utilitzar.

Quan es va debatre a la UE, la Societat Europea de Malherbologia ens va demanar que hi participéssim, i la sensibilitat dels que érem en centres d’investigació era que prohibir-lo pot crear un problema a molts productors. No dic que sigui una meravella, però és útil, malgrat que dependre’n sempre tampoc és bo, cal buscar un equilibri.