Què es parla a la Franja?

Per què es parla com es parla en cada un dels pobles i ciutats de la Franja de Ponent? A què es deuen els rics mestissatges entre castellà, català i aragonès que es donen en uns llocs o l’absència de rastres d’alguna de les dos últimes llengües en d’altres?

Els motius són històrics, de la història d’unes institucions que van arribar a situar Montsó a Catalunya i Almacelles a Aragó (i viceversa) i de la socioeconomia d’un territori amb evidents llaços a les dos vores del Cinca, la Noguera Ribagorçana i la Clamor Amarga, que s’han anat desenvolupant al llarg de gairebé tretze segles amb una influència entre tangencial i irrellevant dels actuals límits administratius entre municipis, províncies i comunitats autònomes.

“A tot el territori de la Franja es parla català”, assenyala l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua L’elecció de Ferran I d’Aragó com a rei intensifica la implantació del castellà com a dominant

“Les llengües romàniques es van configurant a partir del segle VIII, quan el llatí vulgar es comença a identificar amb les llengües romàniques”, explica Javier Giralt, doctor en Filologia Hispànica, professor a la Universitat de Saragossa i president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que anota a més que “és evident que a tot el territori de la Franja es parla català”.I a partir d’allà tot té a veure amb el desenvolupament de l’anomenada Reconquesta, és a dir, amb l’expansió dels comtats de Ribagorça, Pallars, Urgell i Barcelona, després del Regne d’Aragó i més tard de la Corona que va englobar tots aquests territoris, i amb les relacions socials i econòmiques entre els seus habitants.

De nord a sud, la primera zona lingüística és la que engloba la vall de l’Isàvena i al seu sud-est, les poblacions lliteranes de Sant Esteve, Sanui i Calassanç i, en menor mesura, Peralta i Gavassa. “Els lingüistes coincidim que es tracta d’una zona amb base de català, molta aportació de l’aragonès i una mica del ribagorçà” que s’identifica com “una zona de transició lingüística de l’aragonès al català”.La línia que marquen Calassanç, Gavassa i Estopanyà era la del límit nord d’Al-Andalus al segle XII, és a dir, una àrea estabilitzada pràcticament des del segle VIII i els habitants de la qual no van ser objecte de deportació ni les seues terres de repoblació des d’aleshores. El sud canvia de senyors a partir del XII, a partir d’Alfons el Batallador.

Cap al sud, a aquesta zona la segueix una altra de més presència del català que acaba a Altorricó, continua amb una altra en la qual predomina el castellà i que es prolonga fins a Saidí, on la continuïtat del català es manté ja fins al Matarranya terolenc, conquerit per la Corona d’Aragó el 1164, amb Alfons II, fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella I, com a primer rei de la Corona.La raó d’aquesta discontinuïtat lingüística en l’eix nord-sud, que s’estén per Binèfar, Esplús i Vensilló a la Llitera; Binaced, Albalat i Alcolea al Cinca Mitjà i Bellver, Ossó, Xalamera, Ballobar i Vilella al Baix Cinca, i que no té reflex en la seua projecció est-oest, on el català és la llengua predominant, cal buscar-la en les repoblacions.“On es parla català és perquè es va repoblar fonamentalment amb gent que el parlava”, explica Giralt, mentre que l’actual influència castellanoparlant, habitada per mossàrabs que parlaven aquesta llengua i l’àrab, “va ser repoblada en l’edat mitjana amb gent que bàsicament parlava aragonès, que va acabar sent assimilat pel castellà, encara que de molt lèxic de l’aragonès”.I per què l’evolució va ser tan diferent al sud de la línia Peralta-Estopanyà? “Al ser una zona repoblada no es va donar la transició que sí que hi va haver a la zona de Roda i on, a l’haver estat més primerenca, va poder resistir més”, indica el lingüista.I quina va ser la diferència en l’eix occidental-oriental i al sud de Saidí? “A l’est hi ha un territori catalanoparlant que sosté l’idioma, cosa que ha ocorregut fins fa unes dècades. I les relacions (socioeconòmiques de la gent de la Franja) es mantenien amb les de la seua zona oriental, i això és el que ha permès la pervivència”.

Entrat el segle XII les tres zones estaven ja assentades, encara que la seua evolució seria diferent. “A la Corona es parlaven les dos llengües, el català i l’aragonès”, i “la comprensió entre els qui parlaven una i una altra era total”, assenyala Giralt, que apunta que, “a mitjans del XII el castellà comença a penetrar. Fins i tot mitjans del XV l’aragonès es mantenia viu a les zones on es va assentar gent que el parlava, encara que probablement seria un aragonès difuminat, amb influències del castellà”.

L’assimilació s’intensifica en la influència a partir del 1412, quan el castellà Ferran de Trastàmara resulta elegit rei de la Corona d’Aragó en el turbulent compromís de Casp després de la mort sense descendència de Martí I l’Humà, l’últim rei de la Casa d’Aragó fundada amb Alfons II. Sota el seu mandat s’intensificaria la introducció del castellà com a idioma oficial, en un procés que es forjaria a partir dels Reis Catòlics i que acabaria derivant en l’actual mosaic lingüístic de les comarques oscenques que limiten amb Lleida.

L’abandó de Binèfar amb la Guerra dels Segadors

Els abandons, deportacions i repoblacions de llocs de la Franja no van acabar amb l’edat mitjana. Binèfar, llavors d’uns 300 habitants, va quedar despoblada entre 1640 i 1650 aproximadament com a conseqüència de la virulència dels combats que es van lliurar a la zona durant la Guerra dels Segadors. “Es posa en dubte què es va parlar abans a Binèfar, que probablement seria una cosa similar al que es parlava a Sant Esteve”, explica el lingüista Javier Giralt, que apunta que la posterior repoblació “va poder motivar que a partir del segle XVII es parlés a Binèfar castellà amb influència de l’aragonès, però no el que es parlava abans”. També es van despoblar en aquella època Vencilló, el Gaió i, probablement, Esplús, on no hi ha rastre de cognoms anteriors a aquells anys.

“A Montsó no hi va haver abandons ni repoblació”, diuen els experts

Montsó va passar a formar part del regne d’Aragó el 1089, després de la seua conquesta per les tropes de Sanç Ramires, per allotjar dos segles després les primeres corts generals de la Corona. “Montsó era un centre important de la història d’Aragó, i no hi va haver abandons ni repoblacions”, assenyala Giralt, que afectessin els seus usos lingüístics. Repoblat amb gent de parla aragonesa, allà es va donar el mateix procés d’assimilació del castellà que en el conjunt de la Franja, sobre la pertinença de la qual mai no hi va haver un criteri unànime. El cert és que va formar part de Catalunya des que Jaume I va decidir el 1244 situar al Cinca la frontera amb Aragó fins que Jaume II la va traslladar a la Noguera Ribagorçana el 1300. Vint-i-dos anys després, la Clamor Amarga passaria a ser el límit entre el final d’aquest riu i el tram baix del Cinca a Saidí.