Un parc elèctric d’aigua, sol i vent que equival a quatre nuclears

La potència instal·lada en parcs i centrals d’energia de fonts renovables de Lleida pot superar, si es compleixen les previsions i es materialitzen els projectes en marxa i/o en fase de tramitació administrativa, la de quatre nuclears i mitja: més de dos gigawatts (milions de quilowatts) els mou l’aigua, més d’un i mig els activa el sol i gairebé un altre més funciona amb vent.

La superposició del mapa industrial de la península Ibèrica i el de la seua xarxa elèctrica situen la meitat septentrional i muntanyosa de les demarcacions de Lleida i Osca, al proper nucli central de la Vall de l’Ebre (els cent quilòmetres que van de la cua de Mequinensa a la presa de Riba-roja), les conques mineres lleoneses i Extremadura com les àrees de producció intensiva d’energia que mai no es van beneficiar de la planificació d’implantacions industrials.

Els nuclis de Barcelona, Euskadi (Bilbao, Barakaldo, Getxo, el Bidasoa i el Goierri), Madrid, Andalusia (Cadis, Sevilla i Huelva) i Múrcia (Cartagena i la capital) sempre van ser clares receptores d’energia, mentre que Astúries va compaginar la mineria amb la indústria del metall; Tarragona i el Llevant, el peatge de les nuclears amb les plantes químiques i la rajola, i Galícia, les preses hidroelèctriques amb l’automoció i el tèxtil.

I res no apunta que en el cas de Lleida això canvïi a curt o mitjà termini, ja que la intensitat amb què s’estan desplegant pel seu territori les energies renovables l’assenyalen com una de les zones destinades a suplir el pròxim desenganxament de les obsoletes centrals nuclears.

La primera central hidroelèctrica de Lleida, que també ho va ser de Catalunya, va entrar en servei a Capdella, a la capçalera del Flamisell, el 1914, només cinc anys després que entrés en servei la línia elèctrica del salt del Molinar a Madrid, de 240 quilòmetres, la primera de llarga distància de la Península després de la pionera del 1901 entre el Molino de San Carlos i el centre de Saragossa. La del Pallars mesurava 175 quilòmetres, i arribava a Barcelona travessant per la Pobla de Segur.

Avui les línies d’alta, mitjana i baixa tensió que sobrevolen Lleida sumen una malla de diversos milers de quilòmetres per la qual transita la producció, entre altres generadors, de les 60 centrals hidroelèctriques del Pirineu, amb una potència instal·lada de 2,18 GW. El principal focus està a la Noguera Pallaresa i els seus afluents, que concentren la meitat (1,1 GW) davant 542 MW (megawatts, milers de quilowatts) de la Ribagorçana, 275 MW del Segre i 254 MW de la Garona.

Aquest parc es veurà superat pel de les renovables, que s’atansen als 2.000 MW en fotovoltaica (1.169 autoritzat i 34 operatius) i s’acosten als 600 (184 amb permís i 398 actius) en eòlica. A aquests volums, que no inclouen els projectes que porta l’Estat, se’ls sumen uns altres 436 de solars i 227 d’eòlics en tràmit.

Antonio Turiel, expert en energia: «El problema no són les renovables sinó el seu desplegament»

Què va passar dilluns? A què es va deure la gran apagada? 

El sistema elèctric es va desconnectar de manera automàtica per evitar sobrecàrregues. Dilluns hi va haver un problema de sobrecàrregues i, sobretot, d’inestabilitat. 

És possible afrontar incidències d’aquest tipus? 

Es tracta d’una qüestió tècnica. La producció d’electricitat s’ha d’adequar als canvis que es van produint en la demanda, però l’energia fotovoltaica és inflexible. Necessita incorporar sistemes d’estabilització, que és una cosa que ja existeix malgrat que els aparells tenen un cost elevat. El problema de l’energia fotovoltaica és que no s’adapta, o s’adapta poc; que no respon a les fluctuacions de la demanda. 

Els diners sempre donen pistes. A l’hora que es va produir l’apagada, tres quartes parts de l’energia que entrava al sistema estatal era fotovoltaica i el preu de l’electricitat era negatiu, la qual cosa suposaria que les empreses havien de pagar per a abocar-la a la xarxa. 

Això requereix una explicació. Els productors de fotovoltaica sempre tenen incentius per posar l’energia que generen al sistema, perquè, ja sigui per estar vinculats a PPA (Acord de Compra d’Energia) o a les subhastes de potència (prèvies), tenen un preu garantit amb independència del majorista que surt de les subhastes diàries. Aboquen tot el que produeixen perquè guanyen sempre. 

En aquest cas, la hipòtesi d’una desconnexió massiva pel preu negatiu perd pes, oi? 

Fa temps que hi ha oscil·lacions a la xarxa, i dilluns n’hi va haver mitja hora abans de l’apagada. Algú havia d’haver avisat, i Red Eléctrica podria haver obligat a parar alguna producció. 

Des de diversos àmbits s’apunta l’energia solar com la causant de l’apagada. 

El problema no són les renovables, sinó el procés d’implantació de les renovables. S’està fent sense planificació, i això és el que ha causat el problema. Les instal·lacions han de complir des del 2022 uns requisits molt estrictes per evitar les sobrecàrregues i la inestabilitat. El problema és el que es va instal ·lar abans. 

Aleshores, hi pot haver més apagades? 

Aquestes coses passen, és normal. La xarxa ha de ser resilient i adaptar-se a aquestes contingències. Sempre hi ha hagut caigudes de tensió, però la de dilluns va ser tan gran que es va carregar tot el sistema.