La Segarra: les claus d’un incendi de sisena generació

El devastador incendi forestal que ha consumit 6.500 hectàrees a la Segarra s’ha classificat oficialment com un incendi de sisena generació, la categoria més perillosa i destructiva segons els experts. Les flames que han arrasat la comarca catalana es van propagar a una velocitat punta de 28 quilòmetres per hora, situant-se entre les més altes mai registrades en un incendi a Europa, i van generar condicions meteorològiques extremes que van incloure vents locals de fins a 120 km/h.

La inestabilitat atmosfèrica i l’extraordinària intensitat de les flames van provocar que el foc desenvolupés un comportament extremadament violent i imprevisible, obligant en diversos moments a la retirada dels equips d’extinció per garantir la seua seguretat. L’inspector David Borrell, cap del Cos de Bombers de la Generalitat, ha explicat que les altes temperatures dels dies previs, combinades amb la influència de tempestes properes, van crear l’escenari perfecte per a aquest fenomen excepcional.

Un dels aspectes més alarmants d’aquest incendi ha estat la formació d’un pirocúmul que va ascendir fins a 19.000 metres d’altura, una xifra sense precedents que evidencia l’extrema interacció entre l’atmosfera i el foc. Aquest fenomen, quan col·lapsa, pot provocar l’expansió impredictible de l’incendi en qüestió de minuts, multiplicant la superfície afectada. Afortunadament, l’arribada posterior d’una tempesta amb precipitació sobre la zona va contribuir decisivament a l’estabilització de l’incendi.

Què són els incendis de sisena generació?

Els incendis de sisena generació representen l’evolució més perillosa dels incendis forestals en l’actualitat. Aquests focs tenen la capacitat de modificar les condicions meteorològiques del seu entorn, creant el seu propi sistema climàtic. Es caracteritzen pel seu comportament extremadament agressiu i velocitats que poden superar els 6 km/h, entre sis i dotze vegades més ràpid que un incendi convencional.

Según Artemi Cerdà, investigador del Grup d’Investigació en Erosió i Degradació del Terra de la Universitat de València, aquests incendis són "devastadors, incontrolables, molt perillosos i de molt difícil predicció en la seua evolució". L’enginyer Víctor Resco de Dios, al seu llibre "Plant-Fire Interactions", els defineix com "els més destructius que hem experimentat fins avui, ja que són capaços de consumir 10.000 hectàrees o més en tan sols 1 hora".

L’energia alliberada per aquests megaincendis és tan elevada que genera activitat piroconvectiva capaç de formar pirocúmuls o pirocumulonimbus. Quan aquestes formacions col·lapsen amb el descens de les temperatures, provoquen un comportament del foc extremadament erràtic i ràpid, fent que siguin pràcticament imparables una vegada desenvolupats.

L’evolució històrica dels incendis forestals

Els experts de la Divisió General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de Catalunya, Antoni Rifà i Marc Castellnou, van establir el 2007 una classificació dels incendis forestals en diferents generacions segons les seues característiques, context i mètodes d’extinció necessaris:

Primera generació (anys 50 i 60): Incendis en antics camps de cultiu abandonats, de mitja intensitat. Cremaven un màxim de 5.000 hectàrees i s’extingien mitjançant mètodes tradicionals amb aigua.

Segona generació (anys 70 i 80): Passaven en boscos abandonats, amb més intensitat i velocitat, afectant entre 5.000 i 10.000 hectàrees. La seua velocitat de propagació superava les línies d’extinció tradicionals, començant a utilitzar-se mitjans aeris.

Tercera generació (dècada de 1990): Incendis de 10.000 a 20.000 hectàrees, provocats per la falta de gestió forestal. Caracteritzats per focs de copes, columnes convectives i focus secundaris massius a llargues distàncies. Es va reintroduir l’ús controlat del foc i eines manuals com a mecanismes d’extinció.

Quarta generació (inicis del segle XXI): Incendis que arriben a zones urbanitzades per falta de prevenció. L’objectiu principal passa d’extingir el foc a defensar vides i propietats.

Cinquena generació: Grans incendis forestals simultanis, ràpids i virulents que col·lapsen el sistema d’extinció per la seua magnitud i concurrència.

Sisena generació (actualitat): Produïts pel canvi climàtic, alliberen tanta energia que modifiquen l’atmosfera, generant tempestes de foc. La seua evolució és impredictible i col·lapsen completament els sistemes d’extinció. Exemples devastadors van ser els incendis de l’estiu de 2018 a Califòrnia, Grècia i Portugal, que van causar més de 180 de morts.

El canvi climàtic i l’abandó rural: combustible per a la catàstrofe

L’increment en la freqüència i severitat d’aquests incendis està directament relacionat amb dos factors principals: el canvi climàtic i l’abandó rural. Segons l’informe de l’ONU "Estenent-se com a incendi forestal: L’amenaça creixent dels incendis", els règims del foc estan canviant globalment a causa de l’escalfament global, els canvis en els usos del terra i les transformacions poblacionals.

La primavera de 2023 va ser, segons l’AEMET, la més càlida i la segona més seca des que hi ha registres a Espanya. L’estudi anual de Berkeley Earth va indicar que el 2020 la temperatura mitjana va ser 2,1 graus superior a la mitjana històrica calculada des de 1820. Aquest escalfament s’ha accelerat notablement: dels deu anys més càlids des de 1961, set corresponen a la dècada 2011-2020.

Les projeccions de l’IPCC (Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático) són encara més alarmants: per a finals de segle, les temperatures hauran augmentat entre 3,3 i 5,7 graus de mitjana. Això significa boscos més secs i, per tant, més susceptibles de cremar davant de qualsevol ignició, ja sigui d’origen humà o natural.

A aquest escenari climàtic se suma l’abandó del món rural i la consegüent reducció del sector primari, especialment de l’agricultura, que històricament contribuïa a mantenir un paisatge en mosaic. Catalunya ha experimentat un creixement forestal d’aproximadament 8.000 hectàrees anuals de boscos durant les últimes dècades, equivalent a la superfície de la comarca del Barcelonès. Actualment, el 62% del territori català és superfície forestal, dels quals 1,3 milions d’hectàrees són arborades.