Repic de campanes, nervis, cava i xocolate calent per celebrar la fita

La matinada del 30 de novembre de fa 25 anys, la Vall de Boí no va dormir. La tensió es podia percebre a l’aire. Al bar de Ca la Pepa, que regentava Pepa Turró, l’únic obert a Boí, desenes de veïns esperaven impacients la decisió del Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco, reunit a Cairns, Austràlia.

Es jugaven el reconeixement internacional del seu tresor més preuat: les esglésies romàniques. “El que era alcalde Joan Perelada em va trucar i em va preguntar si podien venir uns quants a esperar la declaració”, recorda avui Turró. “El que va començar amb quatre persones va acabar sent una multitud. Hi havia nervis, cansament, però cap ganes d’anar-se’n a dormir.”

Mentre a Boí feia un fred que tallava la respiració, a l’altre costat del món es debatia, en francès, el destí del conjunt romànic. El llavors rector, Pere Cañada, traduïa a través d’un mans lliures cada frase que arribava des de la sessió. La candidatura del romànic va ser una de les últimes a presentar-se al plenari, amb un retard que va portar els nervis al límit. Però a les set del matí, hora local, va arribar el veredicte.

“Va ser una explosió d’abraçades, rialles i llàgrimes”, evoca Turró, encara emocionada. Els veïns van sortir al carrer i, gairebé immediatament, totes les campanes de la vall van començar a repicar a l’uníson. Una simfonia de bronze celebrava el final d’una espera de gairebé mil anys, des que es van aixecar els temples. És quan els veïns van improvisar una fotografia grupal davant l’església del poble destapant cava per immortalitzar el moment. El periodista Jep de Moner, que va retransmetre la notícia en directe per ràdio, recorda l’emoció reflectida als ulls del rector Cañada. “Era com si hagués vist nostro senyor. Exclamava que era un miracle”, recorda. La jornada es va prolongar amb una eufòria indescriptible.

El llavors alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada, que va ser un dels principals impulsors de la candidatura i que va morir el 2021, va declarar llavors a SEGRE que “ha estat una nit d’infart, però el sofriment ha tingut la seua recompensa”.