Joan Viñas, cirurgià de l'Arnau de Vilanova i exrector de la UdL: «L’Arnau estava a 30 anys d’hospitals de Barcelona el 1977»

Diu al seu llibre que quan va arribar de Barcelona a Lleida com a cirurgià adjunt el 1977 l’hospital que va trobar “no era normal”.

Era a 30 anys de diferència respecte als hospitals als quals havia estat, com el Clínic, Vall d’Hebron o Bellvitge. Jo creia que tots els hospitals de la Seguretat Social serien iguals, però no. Només hi havia quiròfans per a cirurgia ambulatòria. Els cirurgians operaven un matí o tarda a la setmana i la resta del temps estaven al CAP d’especialitats de Prat de la Riba.

Però en lloc de tornar a Barcelona, es va quedar.

Va sortir una convocatòria de places per a tot Espanya i a Lleida hi vam desembarcar set o vuit metges. Quan ens vam trobar això, vam començar a lluitar, juntament amb alguns que ja eren aquí, totes les batalles que hi descric. Jo recollia les actes i quan em vaig jubilar, me les vaig emportar a casa. L’hospital les va tirar totes. És important que els metges que arriben sàpiguen que això no ha sortit del no-res.

Explica anècdotes sorprenents com que al quiròfan entraven vespes o que van fer una col·lecta per comprar un sofà per descansar durant les guàrdies.

(Rialles) Sí, és cert.

Com es van organitzar per a les reivindicacions?

Vam crear l’Associació de Facultatius Jerarquitzats, els que teníem horari complet, i s’hi van apuntar més del 90% dels metges de l’hospital. També ens donava suport el Col·legi de Metges, en què era vocal. Vam fer protestes, manifestacions i vagues, i així vam aconseguir moltes coses.

De quines se sent més orgullós?

El que va suposar una variació brutal va ser aconseguir la docència d’estudiants i de MIR, que ja tenien a Tarragona, Girona i Barcelona. Un altre moment important va ser la transferència a la Generalitat, i aconseguir radioteràpia, servei d’Urgències, TAC... I l’ampliació de l’hospital va ser clau, i va caldre lluitar per dotar-lo de personal. També volíem millorar l’accés. Passava el tren pel costat. Era molt fort que una ambulància hagués de parar quan les barreres estaven baixades, amb un malalt sagnant o amb un infart, i esperar que passés el tren. L’associació de veïns va lluitar molt perquè la soterressin.

I hi va haver més ampliacions.

L’última més important és l’edifici de consultes externes, que ja estava previst en l’època de Marina Geli. Aconseguir neurocirurgia va costar molt, i malgrat que ara el codi ictus no funcioni a la tarda i en cap de setmana, abans estàvem així les 24 hores els 365 dies. És un defecte d’aquella època.

Encara està vigent això de “per a Lleida ja està bé”?

Contra això hem hagut de lluitar molt. Em va sorprendre que representants de Lleida en les juntes de sanitat ho consideressin bé. El llibre és una defensa de la sanitat pública. Ara des de dalt hi ha més predisposició d’igualtat a Catalunya. Però si els metges no defensem el nostre hospital... No hi ha diners per a tothom.

A Lleida sempre hi ha hagut molta tradició de tenir assegurança privada i fins i tot d’anar al metge a Barcelona. Creu que ve d’aquella època de carències?

Aleshores era el pa nostre de cada dia. Els metges de l’ambulatori enviaven els pacients a Barcelona. Si algú hi volia anar i ho podia pagar, hi anava. Però a Barcelona hi ha metges molt bons i d’altres no tant, com a tot arreu. Això va costar molt de revertir, fins i tot des de dins del sector mèdic. L’hospital va anar guanyant prestigi i la gent, confiança.

Ara es continua anant a la privada per les llargues llistes d’espera.

A Catalunya ja no som 6 milions, som 8,4. El percentatge d’augment és molt alt i no s’ha incrementat igual el nombre de metges, especialistes o llits. Per tant, les llistes d’espera han augmentat i això és terrible. És una lluita que hem tingut i que hem de continuar tenint. Diuen que la sanitat catalana és de les millors i hi ha igualtat per a tothom, però no és així si has d’esperar un any per a una visita o sis mesos per a una prova important.

Ara l’hospital ja és de primer nivell?

Falten professionals per poder reduir les llistes d’espera. Això és el més important, perquè és el més greu. També en falten en alguns serveis i ampliar horaris del codi ictus. Però de serveis n’hi ha molts i de molta qualitat. Es troba al mateix nivell que d’altres.

Què els diria als metges que comencen la seua especialitat perquè vinguin a Lleida?

Que hi ha menys residents per servei que als grans hospitals i podran veure més malalts i fer més coses. A més, té la universitat al costat, amb la possibilitat de fer carrera, i l’IRBLleida per poder investigar.