Quatre dècades de ‘pesta d’aigua’ a l’embassament de la Torrassa

Els treballs de contenció han frenat l’expansió de la pesta d’aigua, que és com es coneix a la planta invasora Elodea canadensis, a l’embassament de la Torrassa, a la capçalera de la Noguera Pallaresa on, després d’una permanència de gairebé quatre dècades, aquesta espècie vegetal ha arribat a naturalitzar la seua presència.

L’empresa pública Forestal Catalana ha activat la campanya anual d’extracció de la planta, treballs que desenvolupa en els mesos freds per la menor dificultat per accedir al vas del pantà que ofereixen el baix nivell de l’embassament i la congelació del sòl.

“La presència d’aquesta espècie a la Torrassa està documentada des del 1988, encara que la introducció a Espanya es remunta al 1905”, expliquen fonts de la Societat de Pescadors de la Guingueta d’Àneu, que anoten que les extraccions, que van començar el 2008, “han aconseguit contenir l’expansió, però no erradicar-la”.

Els treballs per contenir l’expansió de la planta han inclòs, a més de l’arrancada de les plantes, una retirada de llims i l’ús d’aparells flotants emissors d’ultrasons, efectiu amb les algues unicel·lulars però no tant amb plantes superiors. I s’estudia aplicar a l’aigua i als sediments segrestadors de fòsfor, que és el nutrient clau de l’elodea.

A què es deu aquesta dificultat per erradicar-ne la presència? Entre altres factors, al sistema de reproducció per fragmentació, en el qual els trossos de diferent mida que es desprenen de les planta donen lloc a nous individus. El combina amb el dipòsit de llavors.

L’elodea, que a la Torrassa arrela a gairebé mil metres d’altitud, és una planta ornamental originària de les zones temperades de l’Amèrica del Nord que s’ha anat expandint per l’abandó d’exemplars. La seua presència va ser documentada per primera vegada a Europa el 1834 i el 1905 a Catalunya.

Allà, com als canals i séquies del delta del Llobregat, l’estany de Plegamans i un rierol de Cerdanyola, el nivell d’adaptació ha assolit la categoria de naturalització: es reprodueix per si mateixa, sense intervenció humana.

La planta, de fulles translúcides i que revela un bon estat ecològic de l’aigua, arrela al llit de l’embassament, la qual cosa en dificulta l’extracció. “No suporta la contaminació, per la qual cosa és un bon bioindicador de la qualitat de l’aigua”, assenyala l’Atles de les Plantes Alòctones Invasores del ministeri per a la Transició Ecològica, que ressenya que “pot viure a profunditats considerables, estant el seu rècord a l’embassament de la Torrassa (...) a 14 metres de profunditat”.

L’atles exposa els dos principals impactes ecològics de la planta. “A causa del ràpid creixement i la gran capacitat de colonització, competeix amb la vegetació aquàtica local desplaçant-la i reduint la biodiversitat” i amenaça “les espècies autòctones més rares”, anota. A la Torrassa, aquesta competència es dona amb el pi aquàtic (Hippuris vulgaris), el botó d’or (Rannunculus) i l’espiga d’aigua (Potamogeton), tres espècies característiques de l’embassament pallarès. La pesta d’aigua també comporta el risc de “reduir la diversitat faunística al desplaçar les fonts habituals d’alimentació de molts peixos i invertebrats”, afegeix.

L’elodea, l’alga moc de roca (Dydimo) i la falguera d’aigua (Azolla filiculoides) són els tres principals vegetals invasors detectats a la conca de l’Ebre. Són a la Pallaresa, la Ribagorçana i el Segre.