Quim Vilamajó, escriptor: «Soc capaç, com qualsevol altra persona»

Com va nàixer la idea del llibre?

L’Anna, de l’Editorial Fonoll, va ser qui ho va proposar. I jo encantat de la vida, perquè era un dels meus somnis! De fet, el títol també va ser una proposta seua, Sento, que reflecteix molt bé que les persones amb síndrome de Down, com jo, no només pensem, sinó que també sentim. La vida amb un cromosoma de més és simplement la meua manera de viure.

El llibre és la seua vida?

El llibre parla dels meus pensaments, dels meus sentiments i també de la meua història personal amb les meues experiències. No vull fer molt espòiler, però és com un viatge al llarg de la meua vida: comença amb el meu naixement, segueix amb la meua etapa escolar, i amb els objectius i metes que m’he proposat i que he aconseguit amb molt esforç. Parlo del meu treball i de la meua vida independent.

Vostè és un exemple per a moltes persones per haver trencat esquemes.

No ha estat fàcil, he tingut moltes dificultats. Per exemple, abans em feia por viure de forma independent. Anticipava les coses, em generava nervis, preocupació i inquietud. Tenia dubtes sobre com seria conviure amb altres persones. Però ara estic molt content. Amb els meus companys ens entenem i ens comuniquem bé. Esclar que de vegades hi ha algun malentès, però el resolem. Soc feliç perquè faig la meua vida fora de casa dels meus pares, i això és un pas més cap a la llibertat i l’autonomia. 

Fa nou anys que treballo a la Cambra de Comerç de Lleida, i també estic molt content. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual no és fàcil, encara hi ha prejudicis i les empreses sovint no adapten bé les tasques a les nostres capacitats. Falten recursos i això crea dificultats per accedir al món laboral. En el meu cas va ser un procés bonic. 

Vaig fer un curs d’habilitats socials a la Cambra, durant el qual els meus companys van poder conèixer-me i confiar en les meues capacitats. A partir d’allà, em van oferir l’oportunitat de realitzar pràctiques com a auxiliar administratiu i encarregat del material. Després em van oferir un contracte temporal i ara ja indefinit. El que m’agrada més és fer de recepcionista, atendre els clients i interactuar-hi i agafar el telèfon.

El llibre també té un missatge reivindicatiu?

Sí, soc una persona molt reivindicativa. No m’agrada la sobreprotecció ni que ens limitin abans de donar-nos l’oportunitat d’intentar alguna cosa. De vegades donen per fet que no ho aconseguirem, fins i tot quan ja ho hem fet bé abans. Tampoc m’agrada el paternalisme, quan d’altres decideixen o actuen per tu. I molt menys que ens tractin com nens o que ens parlin com si no entenguéssim les coses. Aquest llibre també naix per això, perquè vull que la societat ens conegui millor, que comprenguin com pensem i sentim les persones amb síndrome de Down.

Creu que la societat està canviant?

Crec que encara hi ha prejudicis i idees preconcebudes. Sovint es pensa que no podrem fer alguna cosa o que ens equivocarem, encara que la intenció sigui bona. Però aquesta actitud limita la nostra capacitat. M’agradaria que la gent ens conegués millor, que escoltés el que pensem i sentim, sense corregir-nos constantment. És molt important sentir-nos escoltats.

Fa molts anys que reivindica drets i inclusió.

El 2011 vaig crear el videoblog El món del Quim juntament amb el meu pare, que treballa en comunicació audiovisual. Amb vídeos explicava il·lusions, somnis, decepcions... Vaig arribar a molts mitjans i el videoblog va tenir un gran èxit. Després vaig llançar el projecte artístic I am able (Soc capaç), que va acabar donant origen a aquest llibre. Un altre projecte va ser amb Jordi Calvís, de les Borges Blanques, que va dissenyar una samarreta amb el lema Vaig al meu ritme. El 2024, vaig obrir Canal Empàtic a YouTube, on vaig passar els vídeos del blog, i ara també soc molt actiu a TikTok i Instagram. Edito els vídeos jo mateix, amb els consells del meu pare.

Què el motiva a continuar creant contingut?

A la gent li agrada el contingut, els fa reflexionar. No m’agrada que pensin només en les meues limitacions. De vegades, sense voler, em posen més dificultats de les que realment existeixen, tan sols per no ser perfecte. Però ningú és perfecte. L’important és que tots som capaços, cada un a la seua manera. M’agrada reivindicar això, que també tinc criteri i puc prendre decisions, igual que qualsevol altra persona.