L'orfe que va passar deu anys al Pirineu de Lleida “com a esclau” va trobar els seus germans 60 anys després: "Eren tres ombres que potser ja no existien"

Feia 60 anys que el pastor Roberto Bustos Morales buscava tres germans dels quals només conservava la vaga memòria dels seus noms (José, Manolo i Gregorio) i un grapat de fràgils certeses: que eren més joves que ell; que havien passat junts per un orfenat de Tarragona i que compartien una “mala mare”.

Tot el que sabia sobre ell mateix és que va nàixer a Madrid el 1953 i que en algun moment havia acabat al costat dels seus germans en institucions de menors després d’una cadena d’abandó, misèria i violència familiar. 

A ell el va treure de la Casa de Sant Josep un capellà quan tenia 10 o 11 anys i el va entregar a uns ramaders de Viu de Llevata (Alta Ribagorça), on –i això sí que ho recorda bé– va ser obligat a treballar “com un esclau” en una vaqueria de la qual va acabar marxant una mica abans d’anar a la mili.

Ni la família que el va fer ocupar com un servent infantil sense sou ni el centre de menors religiós que el tutelava li van proporcionar mai una pista útil sobre el parador de Gregorio, Manolo i José. Quan va ser major d’edat i va viatjar a Tarragona per preguntar, ni tan sols el van deixar franquejar la porta de l’orfenat. Fins a l’any passat, no va trobar la manera de recompondre l’arbre trencat.

La seua recerca de 60 anys va tenir caires d’espiritisme burocràtic: invocar noms, demanar respostes a papers muts i anomenar germans tres ombres que potser ja no existien o havien après a viure amb altres cognoms. El somni de trobar la seua família va començar a fer-se realitat quan la història del que ell anomena la seua “vida com a esclau” va ser divulgada per un diari d’abast estatal i va reverberar en els programes de sobretaula de les televisions generalistes.

La primera pista que va il·luminar part del seu passat va aparèixer a Socuéllamos, el poble manxec del qual procedia la seua branca materna. Allà, dos aficionats a la història local, Javier Fresneda i Alfonso Montero, van reparar en un detall que fins llavors semblava una anomalia més en una biografia en blanc: Andrés Muñoz Alcolea, el nom amb què el pastor havia estat entregat pel capellà de l’orfenat als ramaders de Viu de Llevata, era, en realitat, el del pare dels seus tres germans. 

O dit d’una altra manera: Felisa Bustos havia tingut primer el Roberto d’un home desconegut i després es va unir a Andrés Muñoz Alcolea i va crear amb ell José, Manolo i Gregorio Muñoz Bustos. Els tres eren, en rigor, germans materns de Roberto, però a ell li van assignar els cognoms del padrastre.

A partir d’allà i amb ajuda periodística, la recerca va deixar de recolzar-se tan sols en la memòria tremolosa del Roberto i va començar a tenir partides, cognoms i domicilis.

Una de les veus que van acabar d’ordenar el trencaclosques va ser la d’Angelita Muñoz, cosina manxega d’aquells tres nens per la branca de l’Andrés. “Em va picar la curiositat i em vaig posar a llegir l’article”, va explicar al cap de pocs dies de la divulgació del cas. “Vaig veure que el Roberto creia que es deia Andrés Muñoz Alcolea. I vaig pensar: vaja, es diu igual que el meu oncle. Quan vaig veure que a l’orfenat li havien donat aquest nom i després apareixien els germans Manolo, José i Gregorio, vaig dir: són els meus cosins germans.”

L’Angelita no tenia tota la història, però sí la peça que faltava per no continuar buscant a cegues. Era un cas proverbial de família a la deriva i desestructurada que acaba caient per un pendent de pobresa.

Els quatre nens van ser abandonats a Tortosa, segons un dels germans de Roberto, Manuel Muñoz: “La meua mare ens va deixar al carrilet, en aquest tren petit que anava de Tortosa a Salou”, recorda. “Després el meu pare, Andrés, no va poder fer-se càrrec de tota la prole i ens va posar a cura d’unes monges, que al seu torn ens van enviar a Tarragona.”

Una de les crueltats més netes d’aquesta història és que ni Gregorio, ni Manolo ni José recordaven el Roberto: el germà gran va passar seixanta anys buscant uns nens que no sabien de la seua existència. I en certa manera, és lògic. El Roberto tenia uns deu anys quan el van separar de la resta dels nens. Els altres eren dos, quatre i sis anys menors que ell i, per tant, més vulnerables a aquest esborrament que produeixen els internats, les mudances i la por. “Em va sorprendre saber que tenia un germà que em buscava”, va assegurar el Manolo. Al principi, fins i tot desconfiava. “Amb el José i amb el Gregorio sí que ens hem vist amb els anys. Cada un ha portat la seua marxa.”

Una infància a la intempèrie

Abans de l’orfenat, tampoc hi va haver família. Hi va haver un pare/padrastre violent i una infància a la intempèrie. El Manolo recorda que l’Andrés els colpejava i que, en ocasions, els forçava a pidolar pels carrers de ciutats catalanes. “Ens donava molt mala vida”, diu. “Ens pegava i ens obligava a demanar per Barcelona, per Gavà... Tindria vuit o nou anys. Si no portaves diners, cobraves.” La mare va desaparèixer d’aquesta primera vida i el pare va acabar entregant els menors a institucions religioses.

De la Casa de Sant Josep, els germans van sortir cap a destinacions diferents. Mentre el Roberto vivia amb els vaquers de Viu de Llevata, el Manolo va ser entregat a un pagès cubà que vivia entre Montblanc, el Prat de Llobregat i Barcelona. L’home també deia que el tractava com un fill, d’acord amb la mateixa fórmula que va escoltar el pastor a la casa dels ramaders de la Ribagorça. “Però d’això res. Tenia tres nois més i l’únic que treballava allà era jo”, diu el Manolo. Ha estat encofrador, muntador de bastides, treballador d’empreses elèctriques i el que sortís. Es va casar dos vegades, va tenir dos filles i diverses netes. “He tingut una bona vida”, apunta. “Podria haver estat un cabró, però no.”

El Manolo viu actualment a Sant Jaume d’Enveja, al costat del delta de l’Ebre. Des que el Roberto i ell es van conèixer, han començat a temptejar una fraternitat tardana, feta més de pudor que de memòria. S’han visitat diverses vegades: el Manolo ha pujat Castilló de Sos amb la seua família i el Roberto ha viatjat també al poble del seu germanastre, on comença a passar de tant en tant alguns dies amb aquesta part de la família que va aparèixer quan ja ningú esperava recompondre res. No és una reparació perfecta. No podia ser-ho. Però en una vida com la seua, interpreta tot el que ha ocorregut com “una espècie de miracle”.

El José i el Gregorio van seguir una altra ruta, sempre dins de la geografia lleidatana. El José, el gran dels tres germans del Roberto, ha acabat entre monges en un centre assistencial de la Seu d’Urgell, on el Roberto el visitarà de tant en tant. El Gregorio, el petit, viu a Balaguer. Durant anys, el Manolo va mantenir algun contacte amb ells, irregular, adulterat per l’alcohol, la distància i aquesta manera tan pobra de continuar sent família que consisteix a saber que l’altre existeix encara que amb prou feines se’l vegi. Va deixar de parlar-se amb el José perquè, segons afirma, va prendre per costum trucar-li per telèfon a les tres del matí.

El Roberto va conèixer el Gregorio durant un enregistrament per a El programa de Sonsoles per a Antena 3 que mai va arribar a emetre’s. La idea dels productors era gravar la trobada commovedora de dos germans per posar a plorar les audiències, però, en primer lloc, els reporters van haver d’anar a buscar el Gregorio a un bar i aquest es va presentar a l’hotel de la gravació demanant un glop a crits. Tampoc hi va ajudar gaire que el Roberto es quedés mut davant de la càmera. Ja no han tornat a veure’s des d’aleshores però creuen missatges cada setmana perquè el pastor sentimental està obstinat a mantenir els vincles amb tota la seua família.