Un oasi cultural a 1.350 m d’altitud: El Centre d’Art i Natura de Farrera celebra 30 anys consolidant-se com la residència artística més longeva de Catalunya
Es l’únic espai que barreja projectes d’art i ciència
A l’esquerra, desenes de persones durant una activitat organitzada pel CAN. A la dreta, dos residents mentre treballen en els seus projectes. - SÍLVIA POCH
Farrera tenia sis habitants fa trenta anys. Eren els que resistien davant del despoblament del poble durant dècades. Avui, en canvi, compta amb 25 veïns, en part, gràcies a l’obertura, el 1996, del Centre d’Art i Natura (CAN), la residència artística més antiga de Catalunya, on centenars d’artistes i investigadors de tot el món troben, a 1.350 metres d’altitud, un enclavament “òptim per a la concentració i la inspiració”.
Així ho explica l’actual director, el dramaturg Albert Baldomà, que apunta que el germen d’aquesta residència va arribar d’Irlanda als 80 gràcies al gestor cultural Bernard Loughlin, “que va intentar reproduir a Catalunya la residència que gestionava al seu país”. Després de “cuinar el projecte durant anys”, la pintora Cesca Gelabert i el geògraf Lluís Llobet van acollir el seu primer resident a Farrera el 1996.
El CAN, a més, és l’única residència de Catalunya que “barreja ciència i art” amb projectes sobre “ecologisme i comunicació artística, per exemple”, segons Baldomà.
A més, “no discriminem ningú per currículum: poden coincidir escriptors de fama internacional i un professor de matemàtiques que vol escriure el seu primer llibre de poesia”, afirma.
Un dels grans orgulls del Centre d’Art i Natura és la participació que aconsegueixen les seues activitats durant tot l’any, obertes a tots els veïns de Farrera i de la comarca. “El fet de tenir una programació anual i desestacionalitzada cohesiona al poble”, explica Baldomà. I afegeix: “La diferència entre els veïns de Farrera i els de la resta del Sobirà és que la gent amb casa aquí participa moltíssim. Són socis del CAN i ens ajuden a sostenir-lo.”
“La nostra missió”, assenyala Baldomà, “no és que la gent de Barcelona vingui al Pallars per fer el mateix que allà mentre els nostres veïns treballen al sector serveis. Fugim d’això. Intentem ser un oasi cultural, i crec que ho aconseguim”.
