Així han ocupat el Pirineu els narcos de la marihuana més perillosos d’Europa

Els senyors albanesos de la marihuana van perdre Lazarat, però no el negoci al qual es dediquen. El seu manual d’operacions ha estat replicat a Lleida i la Franja: pantans, pinedes, naus, llum punxada i jardiners invisibles per convertir tota la província en una franquícia de la seua fàbrica europea d’herba, tant sota sostre com a l’aire lliure.

“La capital europea de l’herba, l’indòmit poble sense llei de Lazarat, ha caigut”, anunciaven les agències de premsa el 20 de juny del 2014, després d’una operació policial ordenada pel Govern d’Edi Rama per arrancar-li els senyors de la marihuana el control d’un llogaret del sud d’Albània, enfilat sobre la vall de Gjirokastër, a un pas de Grècia.

Lazarat feia anys que era una factoria armada de cànnabis. Durant quatre dies, les unitats especials d’intervenció de la Policia albanesa van avançar casa per casa entre fumarades d’herba, ràfegues de fusell, morters i llançagranades.

Les cròniques dels reporters enviats al sud d’aquest país balcànic van descriure columnes grises sobre la vall, famílies tancades en habitatges com si fossin búnquers, homes armats resistint des dels pendents i agents que no pretenien ja confiscar una collita, sinó recuperar manu militari un territori. L’operació tenia un objectiu polític: demostrar que Tirana podia imposar la seua autoritat allà on durant anys havien manat els fusells i els clans.

Aquell llogaret de narcos va caure, però el model d’economia agrària de l’herba va sobreviure en l’essencial quan el manual dels senyors albanesos de la marihuana es va aplicar gairebé a ulls clucs entre els barrancs, els pantans i els boscos buits de Lleida i la Franja: campaments ocults durant mesos sota les copes dels pins, basses de reg excavades en meitat de la muntanya, mànegues esteses des de rius i embassaments, generadors enterrats per esmorteir el soroll, assecadors improvisats, jardiners vivint com a soldats i una xarxa criminal capaç de convertir la despoblació, l’aigua i l’abrupta orografia en una enorme fàbrica de porros, de les més grans de tot Europa.

El primer gran senyal visible que els albanesos ja s’havien assentat al Pirineu es va detectar el juliol del 2019 a Os de Balaguer. El Seprona de la Guàrdia Civil va localitzar 2.427 plantes al marge dret de l’embassament de Santa Anna, en una zona forestal plena de malesa. L’escena ja presentava tots els trets del mètode importat. Bombaven l’aigua des del pantà mitjançant un generador elèctric. Només va ser detingut un albanès de 32 anys.

Quatre mesos després, el novembre del 2019, la Policia Nacional va localitzar 16.000 plantes (3.500 quilos de biomassa) en calvers oberts en pinedes d’Agüero i Murillo de Gállego, al Prepirineu oscenc. També els detinguts estaven vinculats a un grup d’origen albanès. Allò ja no era una finca amagada ni el clàssic cultiu del fumeta del poble o el camell del tercer esquerra. Era Lazarat trencat en peces i replantat al Prepirineu.

I a partir d’aquell moment, les operacions no van cessar. El juliol del 2020, una altra xarxa albanesa va provar de tirar endavant una collita a la línia de Lleida i Osca. L’operació Templón-Osbale va connectar un cultiu exterior en un paratge boscós del corredor de la Noguera Ribagorçana amb un edifici a Montsó i un xalet logístic a Lleida. Una vegada més, hi va haver quatre detinguts d’origen albanès. Lleida i la Franja funcionaven com una mateixa peça operativa al tauler dels clans de Lazarat.

En una zona escarpada al costat del pantà de Camarasa, a la Noguera, els Mossos van arruïnar el setembre del 2020 una altra collita de més de 1.800 quilos de marihuana. Hi va haver cinc detinguts albanesos. Una altra vegada pantà, bosc, pendent, campament i milers de plantes.

La cronologia no prova quan van començar a plantar. Prova quan van començar a ser detectades les primeres macroplantacions. Entre la caiguda de Lazarat i aquells cops del 2019 i 2020 hi va haver una fase opaca de tempteig: recerca de pendents sense excursionistes, caçadors ni veïns, mesurament.

d’aigua, exploració d’accessos, contacte amb mitjancers, reclutament de jardiners i col·laboradors. Quan la policia va arribar, el sistema ja estava armat. A partir d’allà, el mapa de l’outdoor es va fragmentar. A Lleida, els punts calents es concentren a la Noguera, l’Alt Urgell i el Pallars –Coll de Nargó, Fígols i Alinyà, Soriguera, Tremp– i, només quan el salt d’escala ho justificava, a la capa agrícola del pla. A Osca, el corredor va de les pinedes prepirinenques del Gállego fins al Sobrarbe i la Ribagorça. 

Les macroplantacions de muntanya han continuat apareixent, però el negoci comença a basar-se des de fa uns anys en l’altra pota, la de les plantacions indoor o d’interior: naus, pisos, soterranis, granges, xalets, masies, magatzems i cultius mixtos. El model no ha abandonat el Prepirineu: ha afegit una rereguarda sota sostre. David Mora, sergent dels Mossos, advertia ja fa temps d’aquesta mutació quan explicava que l’economia agrària de l’herba havia començat a conviure amb una economia de quilowatts robats: menys campament entre pins, més nau industrial; menys mànega enterrada, més transformador sobrecarregat; menys vigilància aèria, més consum anòmal de llum. 

El canvi tenia una lògica policial i econòmica. A la muntanya, una macroplantació podia quedar exposada per un caçador, un dron, un agent rural, una foto aèria o la detecció d’una bassa. En interior, les xarxes podien trossejar el risc: magatzems més petits, cicles més controlats, pèrdues assumibles i una reposició més ràpida. En aquest ecosistema híbrid es movia la màfia de l’herba que els Mossos van colpejar fa un parell de mesos. L’operació va tenir lloc a la Mariola, l’abril del 2026, i havia estat la versió urbana i local d’una mutació que venia de lluny. No hi faltava res: marihuana, armes, munició, diners, frau elèctric, immobles i una presumpta aliança entre narcos albanesos i clans locals. La segona part d’aquesta història comença aquí.