Les infraestructures i l’aigua que van transformar la vall per sempre

Plànol del Canal d’Aragó i Catalunya (1910-1916) on encara no apareix la carretera rectilínia Almacelles-Binèfar.
El corredor de comunicació entre les localitats d’Almacelles, al Segrià, i Binèfar, a la Llitera, no és fruit d’una coincidència sinó el resultat d’una llarga successió de decisions polítiques i de transformacions econòmiques, a les quals s’afegeix l’adaptació del territori als nous camins del progrés.
Al llarg de dos segles, l’eix Almacelles-Binèfar ha reconfigurat el mapa de la vall de la Clamor Amarga, determinant quins pobles es convertirien en nous centres de creixement i quins altres veurien desplaçar-se els grans corrents de modernització.
El regnat de Carles III, al segle XVIII, va marcar un primer punt d’inflexió amb la voluntat de crear una xarxa radial i moderna de carreteres. Tanmateix, les profundes convulsions bèl·liques del segle XIX van retardar aquell projecte. L’impuls definitiu arribà amb la creació, l’any 1848, de la Junta de Carreteres de Catalunya, un organisme pioner que agrupava les quatre diputacions provincials catalanes sota la presidència del capità general amb l’objectiu de planificar i executar una xarxa viària d’abast català fins a la seva dissolució el 1874.
El primer pas institucional, però, s’havia produït una mica abans. El 13 de gener de 1847, la Diputació de Lleida anunciava al Boletín Oficial la subhasta del primer tram de la carretera entre Lleida i el pont penjant de Montsó. L’objectiu era articular un gran eix de comunicació amb les comarques de la Franja i amb l’històric territori del bisbat de Lleida. Finalment, però, el projecte no es va arribar a executar.
Paral·lelament, el 19 d’abril de 1850, la Diputació de Lleida nomenava Epifani de Fortuny i de Van Oosterom, senyor d’Almacelles, representant de la província a la Junta de Carreteres de Catalunya. Aquest nomenament fou clau per defensar la veu i els eixos viaris del territori. No es pot demostrar documentalment que la seva presència fos determinant, però és versemblant que contribuís a impulsar projectes com el de la carretera de Lleida a Osca, que ja arribava a la Clamor Amarga el 1858, però sense continuïtat immediata cap a Aragó.
De fet, el cost de la nova carretera cap a Almacelles seria assumit per la Paeria de Lleida amb la condició que el recorregut passés pel terme de la ciutat i pel recentment incorporat Raïmat, apartant-se d’Alpicat.
Mentrestant, un grup d’emprenedors catalans liderat per Girona Germans, Clavé i Cia. impulsava la línia ferroviària Barcelona-Saragossa. El projecte i la direcció foren encarregats a l’enginyer Pere d’Andrés i Puigdollers, qui havia dissenyat el 1848 el pont penjant de ferro sobre el riu Cinca a Fraga i bon coneixedor del territori.
L’arribada del ferrocarril a Almacelles va requerir un notable esforç d’enginyeria. Per mantenir un traçat regular i minimitzar els pendents, fou necessari obrir una gran trinxera al Tossal de lo Vilot. La terra extreta es reutilitzà per construir els terraplens que permetien salvar la vall del Comte.
El traçat ferroviari s’adreçava decididament cap a Tamarit de Llitera per recórrer els 14 km que separen en línia recta les dues poblacions. Però, a tan sols 1,6 quilòmetres de la partida de la Mina (Almacelles), un gir de gairebé noranta graus el va dirigir cap a Binèfar.
Aquesta circumstància ha alimentat fins als nostres dies una arrelada tradició oral segons la qual alguns grans propietaris o les elits agràries de Tamarit haurien influït perquè el ferrocarril es mantingués allunyat del nucli, evitant les molèsties derivades del soroll, el fum i el pas dels trens, i construint l’estació Tamarit-El Torricó (la Melusa) a més de deu quilòmetres de la població.
Amb les fonts disponibles avui, no és possible determinar fins a quin punt el traçat va respondre a interessos locals o a criteris estrictament tècnics. El que sí que sabem és que aquella decisió va modificar profundament l’equilibri territorial de la vall.
La línia entre Barcelona i Lleida entrà en servei el 1860 i arribà a Montsó un any més tard, completant així la connexió ferroviària directa entre la Franja i la capital catalana. Per primera vegada, les distàncies es van escurçar de manera extraordinària: un viatge entre Lleida i Barcelona, que fins aleshores exigia cinc dies en diligència, podia completar-se en sis hores gràcies al ferrocarril.
Pel que fa a la carretera, caldria esperar fins al 1883 perquè Lleida quedés unida amb Montsó. Aquella via, però, era molt diferent de l’actual. En lloc de seguir el traçat de l’actual N-240, Aragó optà per unir Binèfar amb Tamarit, El Torricó i finalment Almacelles.
Aquesta decisió responia a la voluntat d’enllaçar amb la xarxa ferroviària les poblacions allunyades. Tal com va assenyalar l’historiador Pere Pascual Domènech, durant aquells anys l’Estat impulsà nombroses carreteres i ramals amb aquesta finalitat. En el cas de Tamarit, aleshores la principal població de la vall, la nova carretera evitava que la capital històrica de la comarca quedés al marge dels nous corrents de comunicació i d’intercanvi econòmic.
Totes aquestes noves infraestructures de transformació del territori van culminar amb la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya entre 1906 i 1910. Es tancava així el cercle de la modernització: l’aigua multiplicava la producció agrícola, amb conreus com la remolatxa, l’arròs o l’alfals, mentre el ferrocarril facilitava la sortida ràpida dels productes cap als mercats de Barcelona.
La combinació d’aquestes grans infraestructures va actuar com un autèntic motor econòmic i demogràfic. Les estacions ferroviàries es convertiren en focus d’activitat industrial, comercial i de serveis, amb la construcció de magatzems, farineres i noves empreses vinculades al transport. Tant Almacelles com Binèfar experimentaren un notable creixement de població i acabaren consolidant-se com els principals pols econòmics de la vall, desplaçant progressivament la centralitat històrica que durant segles havia exercit Tamarit de Llitera.
Aquest nou equilibri territorial aviat generà noves demandes de connectivitat. Una de les més destacades fou la de Joan Llaurens, lleidatà establert a Binèfar, que el 21 de juny de 1912 publicà una carta a El Diario de Huesca reclamant la construcció d’una carretera directa entre Binèfar i Almacelles per evitar el desviament obligat per Tamarit de Llitera. Una proposta compartida per la nova burgesia agroindustrial de la zona faria que el Ministeri de Foment anunciés, el 16 de juny de 1916, la licitació de les obres.
La nova carretera es construí pràcticament paral·lela a la línia del ferrocarril i, en bona part, també a l’antiga via romana. Així naixeria el traçat de la carretera nacional N-240 i, més endavant, de l’autovia A-22.
Aquest corredor Almacelles-Binèfar, configurat a partir de successives decisions en matèria de carreteres, ferrocarrils i regadius, és avui un dels principals eixos econòmics i logístics d’Aragó i de les terres de Ponent.
La vall de la Clamor Amarga és actualment un espai dominat per l’agricultura intensiva, la ramaderia, la indústria alimentària i les plataformes logístiques, amb una dimensió tecnològica impensable fa només un segle. Més del 85% de les terres de la vall es reguen avui mitjançant sistemes moderns d’aspersió, gestionats per una extensa xarxa d’embassaments i infraestructures hidràuliques que han situat aquest territori entre els més productius de l’Estat.
Tanmateix, aquest èxit econòmic també ha tingut conseqüències ambientals sobre els ecosistemes de la vall, amb l’increment de la contaminació per nitrats a les aigües de la Clamor Amarga, la desaparició dels antics aiguamolls i la transformació del paisatge. Després de més d’un segle i mig de profundes transformacions, el gran repte és compatibilitzar el dinamisme econòmic amb la conservació del patrimoni natural. La recuperació d’una part dels espais humits desapareguts es planteja avui com una oportunitat per avançar cap a un model de desenvolupament més equilibrat.
Mirat amb perspectiva, el ferrocarril, la carretera i el canal acabaren consolidant l’eix Almacelles-Binèfar com el nou centre de gravetat econòmic entre Lleida i Montsó.
Malgrat que l’estació d’Almacelles va deixar de prestar servei regular de viatgers a finals del segle XX, el corredor de la Clamor manté intacta la seva vocació estratègica.
La recuperació d’una parada a Almacelles i la construcció d’un tercer fil a la via d’ample espanyola permetrien crear una connexió d’alta velocitat entre Montsó, Lleida i Barcelona, així com el futur eix ferroviari transversal fins a Girona. Aquesta actuació, vinculada al projecte d’un port sec ferroviari al Pla d’Almacelles i a la seva connexió amb l’aeroport, confirma que l’eix de comunicacions concebut fa més de cent cinquanta anys continua essent una peça clau en l’articulació logística i econòmica del Ponent català i de la Franja.