90 anys del perquè de l’amistat entre Laforet i la vilanovenca Xita Farré

Aquest any en fa noranta del cop d’estat militar feixista que va provocar la Guerra Civil. El paisatge i la memòria del front del Segre encara en guarden el record. Noranta anys que el feixisme es va entestar a escapçar la llibertat de viure i milers de vides. Però també noranta anys que aquella tragèdia va crear noves aliances, necessàries per viure i sobreviure, no només a la guerra, sinó també a una dictadura obstinada a anorrear tot allò que fes olor de llibertat, democràcia o, simplement, d’intel·ligència i cultura.

És en aquest context que acabada la guerra, el 1939, coincideixen en un mateix moment Andrea, el personatge de ficció i protagonista de la novel·la Nada —Premi Nadal de 1944 i l’obra que va transformar la literatura de la segona meitat del segle XX—, Carmen Laforet, l’autora, i Concepció Farré i Garí, més coneguda com a Conxa o Xita, de Vilanova de Meià.

Quan Andrea/Carmen Laforet arriben a Barcelona el 1939, i la Xita el 1940, després d’un breu exili, troben una ciutat devastada per la postguerra, la mateixa Barcelona fosca que es descriu a Nada.

Davant d’un ambient familiar opressiu, ple de violències, empobrit i asfixiant, Andrea/Carmen troben aire en les amistats que descobreixen a la universitat. Entre totes, n’hi ha dues que sobresurten per damunt de la resta i que les acompanyaran tota la vida: Ena/Linka Babecki i Conxa Farré.

Tant Linka Babecki, polonesa catalana fugida de l’horror nazi i vinculada a una xarxa d’evasió de refugiats, com Conxa Farré, retornada d’un breu exili provocat també per l’esclat de la Segona Guerra Mundial i vinculada als ambients catalanistes i republicans, van exercir una influència decisiva sobre aquella jove escriptora canària acabada d’arribar a Catalunya.

Una amistat que Carmen Laforet va traslladar a la ficció. Les primeres versions manuscrites de Nada contenien referències molt més explícites a Linka, amagant refugiats del nazisme per tota la ciutat, i a Conxa Farré i al seu cercle d’amics catalanistes. Aquells capítols van ser eliminats per suggeriment editorial de Manuel Cerezales, primer lector del manuscrit i futur marit de Carmen Laforet, per por de la censura del règim franquista. Durant les successives reescriptures, aquests fragments van desaparèixer. La seva empremta, però, continua present en l’ambient humà que respira la novel·la i, dècades més tard, la mateixa Laforet lamentaria haver acceptat aquelles supressions.

Laforet va arribar a afirmar que havia tingut la sort de trobar diverses amistats “més fortes que l’amor”. I, quan en citava exemples, sempre apareixien dos noms: Linka Babecki i Conxa Farré.

No eren unes amistats qualssevol. Conxa Farré, abans de convertir-se en una reconeguda advocada, feminista i política, havia recorregut un llarg camí des de la seva sortida de Vilanova de Meià. Havia defensat la República a Barcelona, havia marxat a l’exili, havia estudiat a França i, en tornar, es va veure obligada a repetir el batxillerat perquè el règim franquista no li reconeixia els estudis cursats durant l’exili. Estudiava Dret, treballava als matins i compartia amb Laforet moltes hores a l’Ateneu Barcelonès, on Carmen ja treballava en Nada.

Cada setmana, Conxa convidava els amics a casa seva. Laforet recordava amb emoció aquell ritual. La família de Conxa enviava des de Lleida paquets amb embotits, formatges, llaminadures i, sobretot, un enorme pa blanc, gairebé un luxe en plena postguerra. En pocs minuts, aquell menjar desapareixia compartit entre tots els estudiants, regat amb un porró de vi.

Però aquelles trobades significaven molt més que omplir l’estómac. Allà es parlava en català, d’història del país, de política, de literatura i del futur. Laforet explicava que ho entenia tot, encara que li fes mandra parlar català. Aquell grup li va descobrir “molts mons nous” i una manera diferent d’entendre Catalunya.

La seva amistat, a més, va perdurar tota la vida. Van compartir viatges, vacances, confidències, experiències quotidianes i es van donar suport en els moments més difícils.

A començaments de 1965, quan l’autora de Nada travessava una profunda crisi creativa i personal, va ser precisament Conxa qui li va proposar acompanyar-la a París per cercar inspiració i un clima idoni per escriure.

Laforet, a canvi, li servia de coartada per justificar davant del marit de Conxa una estada de tres mesos a la capital francesa amb el seu amant.

Temps després, quan Carmen Laforet, finalment, es va separar del periodista Manuel Cerezales, l’any 1970, una de les primeres persones que li van obrir les portes de casa va ser, novament, Conxa Farré.

Poc després, totes dues viatjarien juntes a Roma buscant un respir lluny de Madrid.

Igual que Conxa va desaparèixer de les pàgines de Nada a causa de l’autocensura imposada per la por de Cerezales (sempre Cerezales), l’Alzheimer de Conxa i la malaltia neurodegenerativa de Carmen Laforet acabarien esborrant també el record conscient d’aquella amistat. Tanmateix, sense aquella dona nascuda a Vilanova de Meià, la biografia de Carmen Laforet hauria estat diferent.

I, probablement, també ho hauria estat una part de la història de Nada.

Quina importància té fer memòria.