‘Acracia’, la capçalera que va situar la ciutat al mapa del debat llibertari

Mentre Félix Lorenzo Páramo dirigia la transformació de Lleida des de l’alcaldia, també va voler dotar la revolució d’una veu pròpia. L’instrument triat va ser Acracia, el diari de la CNT lleidatana, nascut el setembre del 1933 i convertit, sota la direcció de José Peirats, en una de les grans tribunes del pensament anarquista durant la Guerra Civil. Obrer autodidacte nascut a la Vall d’Uixó el 1908, Peirats havia treballat com a rajoler, vidrier, forner i espardenyer a Barcelona abans de destacar com a periodista i propagandista de la CNT. Militant anarcosindicalista des del 1922, havia participat en les insurreccions llibertàries dels anys trenta, dirigit publicacions clandestines de la FAI i format informe de la redacció de Solidaridad Obrera. Al voltant del diari va reunir un equip excepcional format per Felipe Aláiz, Pedro Panés, Ramon Bou, Manuel Magro, Vicente Rodríguez García Virgoya, el pintor Antoni Garcia Lamolla i altres col·laboradors.

Des de les seues pàgines es va defensar una idea de revolució molt diferent de la que va acabar imposant-se durant la guerra. Mentre altres publicacions prioritzaven la disciplina militar i la subordinació a les institucions republicanes, Acracia insistia que la revolució no podia renunciar als seus principis. Els seus editorials reclamaven la construcció del “municipi lliure”, defensaven l’autonomia dels sindicats davant de l’Estat i denunciaven que la creixent burocràcia amenaçava de substituir la iniciativa popular.

Les crítiques van aparèixer molt aviat. El diari va censurar que els interessos partidistes estiguessin substituint l’interès col·lectiu i va denunciar la duplicació de serveis creada per les diferents organitzacions revolucionàries. Una de les seues posicions més sorprenents va ser el rebuig de la violència indiscriminada.

El novembre del 1936 va reclamar la supressió de la pena de mort, quan les execucions encara eren habituals a la rereguarda republicana, i va defensar que la nova societat no podia construir-se sobre la revenja, sinó sobre principis de justícia i humanitat.

També va publicar el discurs íntegre pronunciat per Buenaventura Durruti a Bujaraloz, diferent de la versió difosa per altres diaris de la CNT, i va qüestionar la participació de dirigents llibertaris en els governs republicans.

Aquella línia editorial va convertir Acracia en una referència per al sector més crític de l’anarcosindicalisme.

L’experiència de Peirats al capdavant d’Acracia va acabar l’estiu del 1937. Pressionat per la direcció de la CNT, que va arribar a amenaçar de retirar el subministrament de paper al diari, va abandonar la capçalera i va tornar a Barcelona.

A les seues memòries recordaria aquella sortida com un desenllaç “ignominiós i decebedor”, marcat a més pel distanciament de Félix Lorenzo Páramo.