Félix Lorenzo Páramo, del ferrocarril a la primera alcaldia anarquista de Lleida

Va presidir el Comitè Popular després del fracàs del cop d’Estat, va ser el primer alcalde anarquista de Lleida, va impulsar la municipalització de la ciutat i va convertir ‘Acracia’ en una de les grans capçaleres del pensament llibertari abans d’anar a l’exili.

Quan el cop militar del juliol del 1936 va fracassar a Lleida, la CNT, la UGT, el POUM, Esquerra Republicana, Acció Catalana Republicana i la Unió de Rabassaires van constituir un Comitè Popular que va assumir el control de la ciutat. Al capdavant de la Paeria va quedar Félix Lorenzo Páramo, un ferroviari de 27 anys nascut a Ataquines (Valladolid). Va presidir primer aquell comitè revolucionari i, després de la constitució del nou consistori decretat per la Generalitat l’octubre del 1936, va ser elegit alcalde i es va convertir en el principal representant municipal de l’anarcosindicalisme.

Tres anys abans ja s’havia consolidat com un dels dirigents de la CNT lleidatana. El 1933 va ser delegat en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya i aquell mateix any va ser detingut al costat d’altres militants després de participar en l’assalt a la caserna de la Panera, un dels principals episodis insurreccionals del moviment llibertari a Lleida.

Paral·lelament va impulsar Acracia, el diari de la CNT lleidatana, que acabaria convertint-se en una de les principals capçaleres del pensament llibertari durant la Guerra Civil. Des de l’alcaldia va defensar el municipi com a eix de la transformació social.

Sota el seu mandat es van aprovar la municipalització de l’habitatge, els teatres i els cines, un pla d’obres públiques, l’augment del salari mínim fins a les 300 pessetes mensuals i la millora de les pensions de jubilació, que van passar de 25 o 35 pessetes a 100. Páramo va arribar a presumir d’aquelles mesures a l’afirmar que la municipalització de la riquesa urbana aprovada pel consistori lleidatà era “la més avançada de Catalunya i de fora de Catalunya”.

També va reorganitzar els serveis municipals i va participar en les negociacions entre CNT, PSUC, ERC i la resta de forces del consistori per mantenir l’estabilitat institucional. La seua idea del municipalisme anava molt més enllà de la simple administració local. Definia el municipi com “l’agrupació bàsica de la nostra societat” i afirmava que era “l’únic plenament indicat i autoritzat per resoldre definitivament les qüestions de treball i producció, transports urbans, distribució i consum, cultura, sanitat, higiene, assistència social, urbanització i seguretat interior”.

Coincidint amb el primer aniversari del 19 de juliol va publicar al número d’Acracia un extens article en el qual repassava la seua gestió i exposava la seua concepció del poder municipal. Hi defensava que “el municipi havia de reconquerir les llibertats perdudes i ampliar-les” i lamentava que “la cohesió, coordinació i canalització de l’impuls revolucionari s’ha dificultat, s’ha entorpit, s’ha obstruït” per les lluites entre organitzacions. Aquelles reflexions anticipaven les divisions que acabarien debilitant el bloc antifeixista i l’enfrontament entre el projecte municipalista de la CNT i la política de centralització impulsada per la Generalitat i el PSUC després dels Fets de Maig del 1937.

El novembre del 1937 va renunciar a l’alcaldia i es va incorporar a l’exèrcit com a comissari polític d’una brigada sanitària destinada al front d’Aragó. Ja a l’exili va recuperar la seua faceta periodística. L’agost del 1945 va assumir la direcció de l’acabat de crear España libre, editat inicialment a París i traslladat després a Tolosa. El 1971 va tornar a Espanya per instal·lar-se a València. Allà va morir, el 12 de febrer del 1992.