Ramón Andrés, filòsof, poeta i músic: «Les revelacions són auditives. Els déus no es veuen; s’escolten»

El filòsof Ramón Andrés va inaugurar dimarts passat la Setmana Morales organitzada pel Museu de Lleida i la Fundació Horitzons 2050, una iniciativa que li sembla “miraculosa” i “una lliçó per a tothom”. Andrés creu que la polifonia renaixentista és un dels cims d’Occident i diu que actualment “el problema és que no entenem la mort i necessitem una afirmació tremenda en l’ara”. Això és el que fa l’ego, “que amaga una por esfereïdora de la desaparició en una època en la qual tot és identitat”.

Un amic comú, Ferran Sáez, em passa aquesta cita seua: “L’oïda no sucumbeix a les tenebres com ho fa la vista; tampoc la nit no li impedeix de recollir la sonoritat d’un món que durant el dia ha estat conjectura i, arribada la foscor, es torna revelació.”

Les grans revelacions espirituals són auditives. Els déus no es veuen; s’escolten. Tot el que és anterior al llenguatge es filtra a través de l’oïda. La vista és determinista. En l’oïda hi cap la imaginació. Tot això ho recull molt bé Rilke quan parla del temple en l’oïda. Jo vaig basar en aquest vers el títol d’un llibre: El mundo en el oido.

Doncs ja m’ha donat vostè el titular. “Els déus no es veuen; s’escolten.”

Doncs res. Ja hem acabat! [Riu].

Un aforisme seu diu: “Sentir que es procedeix d’una ressonància, d’una reverberació que encara, a soles, escoltem.”

La consciència personal de cada un té un so. Crec que hi ha un so primordial que després s’ordena en el llenguatge, i que és el que ens capacita per descriure el món. Per descriure’ns i per descriure l’altre.

Un altre aforisme seu afirma: “Com més profund es respira, menors les creences.”

Com diria Borges, de manera estranya estic d’acord amb el que he escrit. Sí: com més profund respires, menys necessitat tens de certeses.

Al seu llibre sobre Josquin Des Prés diu que el 1580 “els saquejos i la crema d’imatges i mobiliari eclesiàstic formaven part de l’exasperació que distingia i distingeix els qui estan convençuts d’alguna cosa” [Riu al veure’s sorprès per la brillantor de les últimes paraules de la seua cita].

És que jo crec que estar convençut d’alguna cosa és molt perillós. L’absència del dubte porta a l’autoritarisme. És la mort de la política en un sentit alt. De manera que també en això estic borgianament d’acord amb el que he escrit.

Estranyament.

Estranyament [riu].

Ha vingut avui a Lleida [dimarts] per inaugurar la Setmana Morales. A veure si està d’acord amb una opinió meua: la polifonia renaixentista és un dels cims de la humanitat a nivell col·lectiu al costat de les catedrals gòtiques.

No puc estar-hi més d’acord. Aquest fer coincidir sons i versos en un únic fluir és un assoliment sense precedents. Occident pot vantar-s’hi, igual que de les catedrals. Morales, en el seu temps, és el gran compositor d’Europa. Victòria, que és a Roma i Palestrina té gelos d’ell, és un místic que en el seu zenit, sent encara jove, se’n va al monestir de les Descalces Reials i hi passa la resta de la seua vida, uns 30 anys, en una completa solitud.

És una mica el que fa Ramón Andrés quan se’n va de Barcelona al Valle del Baztan.

Bé, la meua marxa de Barcelona té una causa molt prosaica. Em van pujar molt el lloguer i no podia pagar-lo. Vaig ser expulsat de Barcelona. El meu pla era anar a Elizondo més tard. Ara visc en un lloc assequible amb vistes meravelloses a les muntanyes.

On ha escrit una poesia tel·lúrica.

És que allò és molt físic. Veus les mans de la gent i t’adones que allà darrere hi ha un món gran.

Un dia em va comentar que en molta poesia contemporània hi ha massa presència del jo.

Estem en una època de victòria absoluta de l’autoreferencialitat. El problema capital és que no entenem la mort, i per això necessitem una afirmació tremenda en l’ara. Això és el que fa l’ego, que amaga una por esfereïdora de la desaparició en una època en què tot és identitat. Levinas va haver de recordar-nos l’existència de l’altre i de les altres coses. Del que no és com tu.

La polifonia, a Bach, contraresta la melodia, que és el temps.

Mai no perd espacialitat. Això el fa gran. Juga amb dos dimensions: espai i temps.

De fet les Variacions Goldberg no són sobre la melodia, sinó sobre l’harmonia.

La melodia, a Bach, mai no és l’argument.

Al seu llibre sobre Mozart admira la capacitat semàntica del músic, una cosa que no té Haydn, que tanmateix és més audaç.

Haydn és més audaç, sí, però a Mozart ja hi ha gest. Tendeix cap a l’òpera. Els seus moviments lents de les sonates són àries. A Mozart hi ha més melancolia i a Bach, més nostàlgia.

Recordo que quan va presentar el llibre de Gardiner sobre Bach a la Pedrera, el director britànic va dir que el que haurien de fer els polítics, en lloc de dir i fer tantes ximpleries, és escoltar una cantata de Bach cada dia.

Home! No estaria malament! Jo no demano tant. N’hi hauria prou que estiguessin callats mitja horeta cada dia i escoltessin.

Doncs em sembla que...

A mi també.