Antonieta Jarne Mòdol, doctora en història i autora de 'Pioneres i singulars': «Si haguessin estat homes, se n’hauria parlat abans»

D’on va nàixer la idea d’escriure un llibre com ‘Pioneres i singulars’?

El gènere és un dels camps de la història que més m’interessen i al llarg de la meua trajectòria he anat recopilant biografies de dones. Vaig tenir la idea de crear una espècie d’enciclopèdia que reunís els seus perfils i vivències, per ordre alfabètic, una cosa que fins ara no s’havia fet a Catalunya.

Qui hi podem trobar?

Dones que van viure entre els segles XIX i XX, la gran majoria desconegudes, i que han estat pioneres en diferents àmbits: economia, medicina, cultura, societat, esport ... Són perfils amb trajectòries singulars, com per exemple Zoe Rosinach (la primera doctora en Farmàcia de l’Estat), Araceli Segarra (la primera dona de l’Estat a completar l’Everest) o Maria Tersa (l’última locutora de ràdio de la Catalunya Republicana).

Com es documenta la vida de dones que han estat invisibilitzades?

És com una feina de formigueta, una cursa de fons, podríem dir. El llibre és el resultat d’unes dos dècades d’investigació. De vegades, mentre indagava sobre altres temes, em trobava amb el nom d’una dona que no coneixia i començava a estirar els fils per saber-ne més, a través d’hemeroteques, exemplars de premsa de l’època, arxius, bibliografies i fins i tot memòria oral.

600 vides són moltes.

I segurament hauran estat moltes més.

Per què la immensa majoria són desconegudes?

No podem oblidar d’on venim: d’un androcentrisme persistent. La mirada patriarcal ha dominat durant segles i en el relat històric que s’ha transmès, l’home ha estat sistemàticament el protagonista. Aquest model d’interpretació ha començat a canviar en els últims 20 anys. La història necessita democratitzar-se i hem de continuar corregint-ho.

Si aquestes dones haguessin estat homes, s’hauria parlat abans d’elles?

Per descomptat! Per exemple, el negoci de Plusfresc va començar a començaments del segle XX com una petita botiga de la mà d’un matrimoni emprenedor. Tanmateix, en tota la documentació només apareix el nom del marit. La dona, Carme Solanes, sempre va quedar en segon pla. Al meu llibre la faig aparèixer.

El seu llegat s’ha invisibilitzat per qüestions de gènere, però també pel centralisme.

Ponent sempre ha jugat un rol molt perifèric en la història i això ha afavorit el seu desconeixement.

El seu llibre vol canviar-ho?

Volia donar visibilitat a aquestes dones i aconseguir que Ponent tingués presència. Com a societat, necessitem comptar amb referents. Avui dia vivim en una realitat fragmentada, amb contextos diversos i desconnectats entre si. Establir vincles amb el passat i buscar línies de continuïtat ens pot ajudar a reconnectar. És un llibre acadèmic i, al seu torn, divulgatiu, el pot llegir tothom.

Fa falta més investigació sobre això?

Sí, no s’acaba mai. No em vaig plantejar el llibre com una arribada, sinó com un punt de partida. Qui vulgui continuar picant pedra, pot fer-ho.

De tot el seu llibre, qui destacaria?

Hi ha un testimoni a què guardo un afecte molt especial i destaca respecte a les altres dones perquè el seu cas és molt singular. Tant, que fins i tot vam arribar a debatre si la incloíem o no. El seu nom és Hortènsia Cortina Vidal i mai no va arribar a complir l’any de vida. Va nàixer a França, després que la seua mare s’exiliés per la Guerra Civil, però les condicions en les quals vivien eren absolutament precàries i va acabar morint aviat. Juntament amb la historiadora Noemí Riudor, vam trobar la documentació que certificava que la petita havia mort el dia abans de complir un any. La història de l’Hortènsia és la història de molts nadons que, com ella, van quedar enl’oblit.