Vicenç Villatoro

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) publica Polonesa (Proa), una novel·la ambientada en la Varsòvia del final de la Guerra Freda que pretén molt més que explicar una història sobre espies, i que ahir va presentar a Lleida (Caselles).

El tema principal de ‘Polonesa’ és la identitat?

Sí. En una novel·la hi ha diferents nivells: la trama, la circumstància i el tema de fons, el que em mou a escriure que, en aquest cas, és la pregunta sobre la identitat. M’interessa com responem a “vostè què és?”, que té moltes respostes correctes –professió, procedència, llengua, religió, o fins i tot un equip de futbol–, encara que no totes amb el mateix pes. La novel·la planteja si el que som és una cosa heretada, elegida o definida pels altres i intenta abordar què som, què és veritat i què és mentida, a través d’una història. No d’un assaig disfressat.

D’on sorgeix la seua preocupació per aquesta qüestió?

No ho sé amb certesa però ve de lluny, des de la meua primera novel·la. Potser té a veure amb els meus orígens familiars: el meu pare era andalús i la meua mare de Terrassa, per la qual cosa a casa convivien llengües i pertinences diferents. No diria que estic obsessionat amb el tema però m’importa i, com que escric sobre el que m’importa, busco històries per explorar-ho.

El procés d’escriptura va durar uns 14 anys. La seua mirada ha evolucionat durant aquest temps?

Relativament. El projecte essencial de la novel·la –una història d’espies, i com començava i acabava– estava decidit des del principi, però la trama era complexa i era fàcil encallar-se. Quan això passa, normalment el problema no està en l’última pàgina escrita, sinó en la primera. Preferia deixar-la reposar i tornar més tard, per això el procés es va allargar tant.

Quins desafiaments suposa escriure un personatge tan complex com el seu protagonista en primera persona?

És complicat, sobretot aconseguir que el lector no ho noti. Els reptes tècnics han de ser visibles només per a l’escriptor (o altres escriptors). En aquest cas, el personatge anuncia en la primera frase que és un mentider. Llavors, sorgeix la dificultat: com escriure en primera persona la història d’algú que admet mentir i, tot i així, aconseguir que el lector el cregui?

També menteix al lector?

Les veritats que pot dir són contradictòries... I fins aquí puc llegir.

Després de tants anys dedicats a la literatura, què l’empeny a continuar escrivint?

Viure. No escric per viure, ni visc per escriure. Però tinc la sensació de fer dos coses alhora, com si fossin dos cares de la mateixa moneda. Jo no sabria escriure sense viure, igual que no sabria viure sense escriure. Exercir de periodista va obrir molts mons i m’ha permès viure intensament. El dia que se m’acabi la capacitat de sentir, deixaré d’escriure. Però aquell dia encara no ha arribat.