Lara Díez Quintanilla: «El ‘Polònia’ és un tren al qual has de pujar sense por»

L’actriu i dramaturga lleidatana Lara Díez Quintanilla (Lleida, 1985) compta amb una llarga i exitosa trajectòria teatral, en paral·lel a la popularitat que li atorguen des de fa una dècada les seues imitacions a Polònia de TV3, actualment en el paper de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Un èxit que es tradueix, per exemple, en el seu monòleg teatral Mary, estrenat el desembre de l’any passat a Barcelona i amb el qual ara ha iniciat una gira per Catalunya, amb dos parades avui i demà al Teatre de l’Escorxador de Lleida, amb entrades esgotades des de fa dies.

Com va sorgir aquest muntatge?

Vaig començar a escriure el text fa tres anys, quan vaig passar molt de temps al costat de la meua àvia, al llit molt malalta, fins que va morir. Llavors vaig pensar en la seua vida, en les coses que queden de nosaltres quan ja no hi som, en el lèxic familiar, les anècdotes viscudes... I així va sorgir Mary, la història de la meua àvia María del Rosario. Sempre firmava Mary, i mai vam saber per què. És un altre dels secrets que es va emportar allà on tots anirem.

Una obra molt personal.

Sí, sí, és una història familiar, però tot del que parlo és universal, forma part de tota una època, de la generació nascuda la dècada dels anys 30 del segle passat. Representa una reivindicació d’aquella dones silenciades, tancades a casa.

Un drama trist?

No, en absolut! Jo l’anomenaria una comèdia tendra. En realitat és un cant a la vida, amb molts moments d’alegria. És un homenatge a una dona que no tenia por de la mort, que volia que no acabés la festa. La mort no és una cosa dolenta, simplement és una festa diferent o una tornada a la festa d’abans de nàixer.

La Mary va ser una persona que la va influir enormement en la seua vida.

Va ser com una mare per a mi! I segur que les meues imitacions al Polònia són herència seua. Ella sabia imitar el to de veu de molta gent, una cosa que sempre em feia riure.

'Polònia’ ha estat un abans i un després en la seua carrera?

Per a mi ha estat un espai d’aprenentatge, visibilització, entrenament i goig. Un canvi radical en la manera de treballar, ja que és com un tren d’alta velocitat al qual has d’aprendre a pujar sense por i jugar.

Amb quin personatge es queda?

Un dels que van entrar millor va ser el d’Anna Gabriel, i ara també té èxit el d’Ayuso, que està on fire. És dur que t’imitin, però el sentit de l’humor és símptoma d’una societat més saludable.

Tele o teatre?

La tele és molt interessant, però en aquest món actual de destrucció massiva, de vida entre mòbils i pantalles, d’intel·ligència artificial..., no hi ha res més valuós que el moment present i únic que compartim amb el públic en cada representació. És la màgia del teatre!