Brighton 64

Brighton 64 és una d’aquelles bandes que han sabut construir una trajectòria coherent al marge de modes, deixant una empremta reconeixible dins del pop-rock estatal. Des dels seus inicis en l’escena mod barcelonina fins als seus últims treballs, el grup ha desenvolupat un univers propi marcat pel romanticisme urbà, la mirada generacional i un pols compositiu molt personal. Amb motiu de la seua retirada, i abans del concert de comiat a Lleida, aquest dissabte al Cafè del Teatre (22.00 h), conversem amb ells per repassar la seua carrera i el sentit d’aquest tancament d’etapa amb Se traspasa (2025).

Com valoren la seua trajectòria? Algun moment clau que ho va canviar tot per a la banda?

El grup ha estat el nostre mitjà principal d’expressió i ens ha forjat com a persones. Hi ha hagut diversos moments clau: el dia que decidim el nom del grup, per exemple, amb tot el pes que comportava. O quan ens vam adonar que les nostres cançons havien transcendit al pas del temps i vam decidir tornar a reunir-nos per gaudir-ne al costat dels seguidors.

Si haguessin de triar una etapa sonora que els representi especialment, quin seria i per quin motiu?

Suposo que el maxisingle La casa de la Bomba (EMI, 1986) és el nostre disc més representatiu. Condensa en només 5 cançons el nostre gust per la música dels anys 60 i el nostre objectiu d’actualitzar-la i transmetre-la a la gent que llavors tenia tot just vint anys.

Brighton 64 ha tingut una aportació diferencial en el pop-rock estatal? Pensen que va ser (o continua sent) una proposta diferent?

Som diferents, d’això no hi ha dubte. Hi ha milers de grups al món que segueixen un clixé al peu de la lletra. És una cosa de què cal fugir, perquè resulta avorrit. Nosaltres no hem hagut d’esforçar-nos gaire, perquè som estranys ja de sèrie. No som genis, no som virtuosos, no busquem un so impecable. Les cançons i la manera de transmetre-les són el més important.

Moltes de les lletres parlen d’identitat, ciutat, pas del temps i certa melancolia. D’on naix aquest to tan seu?

De forma natural. Al principi trobàvem a faltar coses que ni tan sols havíem viscut. Per això les cançons de la nostra primera època encaixen tan bé amb les de la segona etapa. Ara sí que tenim raons per sentir una mica de nostàlgia. Però també tenim un altre to, més optimista i gamberro, que equilibra la balança.

Com han viscut el reconeixement (o la falta d’aquest) del públic al llarg de les diferents èpoques del grup?

És el més important. Veure la reacció de la gent durant un concert. Parlar amb ells a l’acabar. Conèixer l’impacte que han tingut algunes cançons en la vida dels altres, de vegades als llocs més recòndits. És molt emocionant, no pot comparar-se amb res.

Què els va donar aquella escena d’origen i què els va prendre, si és que els va prendre res?

Han passat molts anys i el grup ha transcendit a l’escena mod de Barcelona que vam crear al costat d’uns quants bojos més. Però sempre ens ha semblat just i necessari mantenir-nos fidels a la idea inicial. És un deute que tenim amb els nostres orígens i ens importen molt poc les conseqüències que això hagi pogut tenir.

Hi ha alguna cançó o disc que senten que no va ser entès en el seu moment i que avui reivindicarien?

Els nostres discos i cançons parlen per si sols, no tenen gaire misteri. Qui els escolti els entendrà a la primera. El problema és que hi ha gent que et jutja sense haver-se molestat a escoltar-te, però contra això no podem fer res.

Retirar-se és una decisió emocional, creativa, vital o una barreja de tot? En quin punt van saber que era el moment de parar?

Encara que sembli increïble, a la nostra edat encara ens queda corda i ganes de fer coses. Però no és sa eternitzar un projecte compartit amb les mateixes persones durant tant temps. Cada vegada hi ha més opinions divergents i menys paciència. Curiosament, la decisió de separar-nos ens ha unit més que mai. Ens ha donat una raó de pes per celebrar la carrera del grup amb el disc Se traspasa i amb els concerts d’aquesta llarga gira de comiat. Prenem cada concert com una gran festa, un moment irrepetible, i això fa que desaparegui la rutina que de vegades tenalla la carrera d’un grup. Estem ansiosos per tocar a Lleida i per tornar a veure els molts amics que tenim aquí. Els propers mesos seran molt intensos i a aquestes altures de la nostra vida això és molt important.