«Aquesta història no és real, però és la veritat, la meua veritat»

Pere Pena presentarà divendres vinent (19.00 h) al Museu Morera de Lleida el seu debut novel·lístic, Sota la pell, un arbre (Eclecta Ed.), en un acte organitzat per La Fatal i acompanyat per dos escriptores i amigues del Baix Segre, Teresa Ibars i la directora de SEGRE, Anna Sàez.

Primera novel·la als 64 anys.

La veritat és que era una cosa que tenia pendent, perquè fa quinze o vint anys vaig escriure un relat que vaig publicar en una espècie de llibre col·lectiu sobre una relació singular que vaig tenir de preadolescent amb una joveneta francesa, i ja des d’aleshores vaig tenir la sensació que en aquella història hi havia una novel·la. De fet, amb aquell episodi arranca aquest llibre, és el principi de tot.

Però també hi ha altres detonants.

Sí, jo vaig tenir un avi que va ser represaliat i va estar a la presó després de la Guerra Civil i un besoncle que va morir a la batalla de Betxí, a Castelló, del qual la família no va poder recuperar mai el cos, ni tan sols saben on és. Fa uns anys em vaig posar a buscar informació als arxius de Salamanca sobre la Guerra Civil i la repressió posterior. Revisant els documents relacionats amb el meu poble, Seròs, vaig descobrir una sèrie que tractava sobre la desaparició d’una mestra, Candelària Ametlla, el febrer del 1938. La mestra, que probablement era també pintora, havia nascut a Alcoletge. I aquí entra la part literària que nodreix la història del llibre: aquella primera aventura amorosa amb una joveneta francesa, connectada amb aquesta mestra desapareguda, amiga a més del meu besoncle, encloïa una veritat que només la literatura és capaç de revelar. Jugo per tant amb tot això. Però que ningú es confongui: aquesta història és una ficció, construïda sobre fets reals.

O sigui, no són unes memòries autobiogràfiques.

Els crítics l’anomenarien una obra autoreferencial. El narrador principal porta el meu nom, soc jo però no soc jo. També té molt de novel·la històrica, perquè inclou en part el període de la Segona República i la Guerra Civil a Lleida i el Baix Segrià, fins i tot podríem parlar de novel·la d’investigació, perquè el passat serveix per intentar entendre el present. Encara que en el fons de tot, es tracta d’una història sobre el desig i l’amor a través del temps. En realitat, una espècie d’educació sentimental.

La seua?

Sí, en bona mesura, però no només la meua, sinó també la del que va ser el meu primer amor, l’amor iniciàtic, el baptisme sentimental, Rita Morel, un nom fictici, per descomptat. De tota manera, mentre escric el llibre, em vaig adonant que les protagonistes de la història són en realitat les dones, una genealogia femenina que comença en la Candelària i acaba en Marguerite Boussac, filla de Rita i besneta de la Candelària, en un relat que també reflexiona sobre les herències, l’empoderament femení, la maternitat i el preu de viure al marge de les convencions socials.

Sobretot durant el franquisme.

Bé, sí, però també durant la República i la Guerra civil. Desgraciadament el pes de les convencions perdura en el temps. Potser de l’època de la qual parlo més és de la Transició, de com els fills del baby boom hem hagut d’esforçar-nos per revelar molts dels silencis en els quals vam ser educats. En realitat, la Transició va ser una espècie d’estafa que va alimentar la nostra joventut i primera maduresa. Sobre tot això va també la novel·la: no només constato, sinó que plantejo interrogants interns, inquietuds... Construir una història ajuda a obrir, a anar furgant... No sé si he aconseguit respondre a tot, però ara la història ha quedat així, tal com l’he escrit. Evidentment la novel·la no és la realitat, però és la veritat, la meua veritat plena d’ombres, que vull compartir amb el lector.

La novel·la arriba 12 anys després del poemari ‘Tanta terra’, amb el qual va guanyar el Premi Màrius Torres.

Soc d’una generació que sempre ha cregut que no t’has de precipitar, no publicar simplement per publicar, sinó que l’obra que escriguis tingui consistència i aspiri a perdurar. Potser sí que, en algun moment, he tingut la sensació que hauria pogut dedicar més temps a escriure. De vegades, de jove, confons escriure amb viure literàriament, potser fins i tot arribes a creure que escriure i viure intensament no són compatibles. Pot ser que, en el meu cas, hagi necessitat la calma que proporciona l’edat per embarcar-me de ple en aquest treball de construir frases, que és tan o més apassionat que una nit de bogeria.