Amb la boca oberta

El concert de Francisco Contreras Molina, més conegut com Niño de Elche, en la jornada inaugural diumenge passat del festival Poesia Lleida, organitzat per la Paeria –acabat de modernitzar per donar-li més embranzida i arribar a un públic més transversal–, no va ser un simple recital a l’ús, sinó un esdeveniment escènic que va tensar els límits entre música, teatre i performance. Lluny d’oferir un cant reconeixible per al consum còmode, aquest artista, a qui agrada autodenominar-se exflamenc, va desplegar un llenguatge propi, incòmode i lúcid alhora, que converteix cada xou en un territori de risc continu i certa provocació. La singularitat de la seua proposta resideix en una veu que no es limita a cantar, sinó que pensa en veu alta i transmet tota classe de sentiments. El cant apareix desposseït d’ornament, de vegades gairebé com un gemec feridor que es creua amb silencis, recitats, gestos mínims i moments de teatralitat que trenquen la lògica del concert tradicional, fusionant flamenc, poesia contemporània, soroll i reivindicació, que conviuen, sense jerarquies, construint una poètica pròpia que descol·loca l’oient acostumat a estructures molt més previsibles. Al seu costat, el guitarrista Emilio Caracafé i la palmera i percussionista australiana Nasrine Rahmani no van exercir de mer acompanyament, sinó de contrapunt escènic. La guitarra va alternar passatges d’arrel jonda amb pulsions gairebé abstractes, sostenint i alhora qüestionant la veu. Les palmellades i les percussions, lluny de marcar un compàs ortodox, van introduir quiebros, silencis i desplaçaments rítmics que van subratllar la idea d’un flamenc en permanent estat de revisió. Entre els tres, en constant penombra de llums amb prou feines tènues, van interpretar i van generar una tensió creativa que va convertir l’escenari en un espai viu i impactant, allunyat del format clàssic de recital, deixant-nos a tots amb la boca oberta. Aquesta permanent radicalitat seua de formes i expressió expliquen per què és objecte d’incomprensió i atacs per part dels sectors més ortodoxos del gènere. Per als qui conceben el gènere com un territori de preservació gairebé ancestral, la seua manera d’intervenir el cant –alterant timbres, dinàmiques, tempos o contextos escènics i afegint tota classe d’afegitons vocals i teatralitat– es percep, poc menys, que com una traïció inacceptable. Tanmateix, el seu treball no naix del menyspreu a la tradició, sinó a partir d’un diàleg crític amb ella: a saber, un intent honest d’activar el flamenc en el present i de treure’l de qualsevol lloc còmode per tornar-li la capacitat de conflicte i experimentació. A Lleida no hi va haver complaença, sinó risc, i en aquest risc, precisament, va residir la potència d’aquest veritable outsiders il·licità del jondo que ha decidit assumir el preu de la incomoditat general per continuar ampliant el camp del que és possible dins –i fora– del flamenc.