Marta Alòs: «Amb aquesta novel·la volia interpel·lar la memòria col·lectiva»

L’escriptora Marta Alòs (Lleida, 1960) és autora de més d’una quinzena de llibres. Presenta avui a les 18 h a la Biblioteca Pública de Lleida la seua última novel·la, La casa dels nou hiverns, publicada per Pagès Editors.

Després d’haver explorat tant la literatura del jo com la novel·la negra, què la va portar a reprendre un estil més personal i íntim a La casa dels nou hiverns?

Torno una mica a l’inici. Ja havia escrit Cartes a la meva mare i altres llibres molt més íntims. Després vaig començar amb el gènere negre, i ara torno a aquella literatura del jo o literatura de les hores.

El punt de partida de la història és la venda d’una casa familiar. Quan naix realment la inspiració per al llibre?

Amb la venda de la casa en la qual vaig viure fins als 6 anys, al barri de Sant Llorenç, al carrer de la Mesquita de Lleida. Als baixos hi havia l’antiga mesquita. Un dia el paleta em va ensenyar les excavacions que s’hi havien fet i hi havia un trull enorme, preciós, fet de ceràmica. I vaig pensar en tota la gent que havia viscut allà abans que jo. A partir d’aquell moment començo a plantejar-me el veritable significat d’una llar. Les cases respiren. No són només quatre parets. Són pell, són ossos, és la gent que abans hi va viure i que ningú no recorda. És allà on la història comença a prendre forma.

I llavors comença a investigar sobre la seua família?

Sí. Vaig començar a recercar arxius i descobrir coses de la meua família. Fa dos anys que escric la novel·la, intercalant-la amb una altra de gènere negre que vaig treure fa poc.

Aquesta és la història dels López. Per què decideix explicar-la?

Els López són la meua família, però podria ser la història de qualsevol altra. Volia interpel·lar la memòria col·lectiva i que tothom es pogués sentir identificat amb allò que comparteixo. Aquesta novel·la no és una biografia ni una autobiografia. La gent no veurà només la història dels López, sinó la seua pròpia.

Quin va ser el descobriment que més la va impactar mentre avançava en la investigació?

Descobrir que el meu besavi era sabater i feia sabates a Pau Casals. Allà vaig veure una història ficcionada: converses compartides entre tots dos i un vincle fictici. Tot i que algunes parts del llibre són ficcionades, diria que un 85% és totalment verídic.

L’estructura narrativa del llibre alterna passat i present. Per què va optar per utilitzar aquest estil?

Mentre explico la ficció dels López, que pren vida i pateix amb l’arribada de la guerra, relato paral·lelament el present, és a dir, la meua recerca als arxius. També parlo del servei militar del meu avi a Tetuan, en plena Guerra del Rif. Intercalo tot això amb el meu present, per això dic que s’assembla a la literatura del jo o de les hores. És una lectura que demana concentració, que té un punt gairebé de mantra. Gairebé no utilitzo diàlegs.

Escriure sobre la mateixa família suposa exposar-se emocionalment. Li produeix cert vertigen?

Despullar-se també és un exercici literari. He volgut deixar una memòria per als que vindran. És una manera de preservar el temps, les històries i els absents, perquè no caiguin en l’oblit.

D’on sorgeix el títol de la novel·la?

Els nou hiverns són els que vaig passar amb els López. Quan vaig complir nou anys, el meu avi ja havia mort. Dos mesos després de complir nou anys, mor la meua mare i aquella casa es desfà per complet. El llibre acaba amb el naixement del meu fill, que vaig tenir als 17 anys.

Lleida té un paper central durant tota la història.

La ciutat és molt present a la novel·la i es respira a cada pàgina. Lleida ha estat molt important en la meua vida, malgrat que també esmento Barcelona i les Terres de l’Ebre.