Francesc Serés, escriptor: «No vull perdre l’esperança en l’espècie humana»

Al seu nou llibre, ‘El primer any’, des d’ahir a la venda, Francesc Serés narra la transformació personal que ha viscut amb el naixement del seu primer fill, en paral·lel a reflexions sobre la paternitat, la identitat, l’amistat, la família..., i també sobre la deriva actual d’Europa i del món. És el nou repte creatiu de l’escriptor de Saidí, establert des de fa un parell d’anys a Àustria. Confessa que “em fa molta il·lusió que la primera presentació de l’obra sigui a Lleida”. Serà avui dijous a la llibreria La Fatal (19.00 h).

Francesc Serés (Saidí, 1972) busca sorprendre de nou els lectors amb el seu nou “repte creatiu”, El primer any (Proa, en castellà a Destino), en el qual el recent naixement del seu fill Juli li dona peu a compartir experiències i reflexions. Avui presentarà el llibre a la llibreria La Fatal de Lleida, en conversa amb “una gran amiga i gran lectora”, Judit Mulet.

Per cert, recorda alguna cosa del seu primer any de vida?

No, no crec que ningú pugui recordar res del seu primer any de vida. Els nostres primers records poden ser construccions o realitats que tenen a veure amb la protecció i seguretat que ens donaven els nostres pares. Per exemple, quan la meua mare em portava sobre les espatlles a casa de l’àvia, o quan el meu pare em portava al Dyane 6, assegut al davant, al seu costat, ell agafant el volant amb l’esquerra, mentre amb la dreta em subjectava al seient. Eren altres temps.

Però ‘El primer any’ no només és la història dels dotze primers mesos del Juli, el seu fill.

No, clar. La criatura és l’excusa. Al llibre parlo de la gent que se’ns ha atansat aquest any. El Juli és el fil conductor, però mai el protagonista, sempre apareix de forma tangencial. Els protagonistes són els personatges que l’envolten. Gent tan variada com una mare italiana o un professor alemany amb uns alumnes que no tenen somnis..., històries sobre la natalitat, el futur, les pors, l’esperança...

Al llibre es pregunta per què tenim fills. Ho ha descobert?

És una pregunta amb mil respostes possibles, però cap no és la bona. I no intento oferir conclusions, perquè no n’hi ha. No existeix una resposta dura, rígida, sinó moltes respostes acompanyades de dubtes. Recordo una cosa bonica que em va dir una llevadora: tenint fills intentem multiplicar l’amor.

‘La casa de foc’ el 2020, ‘La mentida més bonica’ el 2022, ‘El món interior’ el 2024. I ara torna ‘puntual’ dos anys després amb ‘El primer any’.

És que m’agrada publicar coses del present o d’un passat recent abans que no caduquin. Per exemple, La mentida més bonica [sobre la frustració de molts catalans amb el procés] ara ja no tindria sentit. Intento no perdre la frescor de l’essència del que escric. No m’imagino què podria ser El primer any d’aquí a 20 anys.

Ha construït el llibre en forma de dietari.

Sí, un dietari mensual. Arranca des d’un mes abans del naixement del Juli, en una visita al ginecòleg, i acaba a l’any següent, quan vam anar a inscriure’l a la llar d’infants. El llibre és un recorregut per aquests mesos, per com va creixent i per la gent que el va envoltant, tan diversa des del punt de vista de l’estranger com ho som nosaltres per a ells.

Ser pare us ha ‘transformat’?

A tots ens transformen els naixements, també les morts, els canvis de país o de cultura, fins i tot els canvis intensos de feina. Cada canvi et transforma, i aquí crec que ha estat de forma positiva. Tampoc no tens capacitat de pensar què passaria si no fossis pare.

Una decisió molt reflexionada?

Quan t’has passat cinquanta anys sense ser pare, no és el mateix que als 25, però amb la meua parella no ens ho vam pensar gaire. Va ser una decisió pensada però no llargament debatuda, més instintiva que una altra cosa. Al llibre també parlo de la gent que decideix no tenir fills, com vaig fer jo durant molts anys. El més important sempre és respectar totes les decisions.

Com recorda el moment del naixement?

Va ser molt especial. Vam tenir el nostre fill a Àustria, sols, amb les nostres famílies a 2.000 quilòmetres de distància. Feia poc que havíem arribat a Graz, on vivim des de fa dos anys. Nova ciutat, nova llengua, l’alemany... A la llar d’infants, el Juli ja s’educa en alemany, jo li parlo a casa en català i la seua mare, la Dasha, en rus. Aquestes fusions culturals són cada vegada més freqüents. La parella del meu germà, per exemple, és romanesa. Crec que cada vegada serà més habitual no tenir una única cultura referencial.

I com lliga les seues reflexions sobre la paternitat amb l’actual panorama internacional?

En un club de lectura a Saidí sobre el meu anterior llibre, un lector em va preguntar: I ara què? Com fer front a tot el que passa sense perdre l’esperança? Canvi climàtic, guerres... En El primer any ofereixo un enfocament nou, però sempre sense perdre l’esperança en l’espècie humana, encara que abans pensàvem en el progrés, en els avenços de la ciència..., i ara veiem que potser ja no serà suficient. Però no és una tragèdia! No podem resignar-nos ni abandonar-ho tot, encara que ningú no tingués fills. És una actitud ètica davant la vida.