Llamps i trons. Catàleg d’enlluernaments | Olga Novo

Arrossegues els peus papa et porto amb els meus ulls a l’esquena perquè intentes fugir de la vellesa com d’una guerra ancestral et pujo a les meves vèrtebres corbades pel pes arrossegues els peus però jo puc amb tu i et porto a l’esquena fins al final de la vida. Arrossegues el llenguatge i no acudeix a la teva memòria un verb que niava a la part esquerra del teu cervell i jo completo la teva frase amb la paraula llaurar estimar cavar tractor o papallona arrossegues la ment cap al passat només recordes aquella fira de 1952 quan de tant caminar els teus bous van perdre a la muntanya les peülles tornant de Pedrafita els seus peus sagnant al riu la seva cornamenta encara s’obre en alguna de les teves neurones i tornes a ser un tractant de bestiar quaranta anys després. No sé fins quan recordaràs el meu nom i sabràs encara que soc la teva filla. Desconec com s’enrosquen les terminacions nervioses i es crispen i de vegades troben una llum sil·làbica que indica el camí. ¿Com és que de sobte no saps que s’ha de posar un peu després de l’altre per poder somniar i que si rodeges una dona amb els braços això és amor i tota la resta desapareix? Perquè així de senzill és l’univers. Com el petit lexema al qual t’agafes alguna tarda com si fos el mànec d’una dalla. Tu que vas ser un orador al mig del camp davant d’un públic estupefacte de corbs grills talps libèl·lules i ovelles. Tu que tenies la intuïció del poema a la punta de la llengua i t’esclatava al paladar com una figa madura carnosa exacta i brutal. Que sabies que en el nostre idioma el blat se’n va a dormir amb una ordre del vent que la mata de la patata crema que hi ha coses tan fines com la llengua d’una gallina... i només recordes aquella fira de 1952 quan de tant caminar els teus bous van perdre a la muntanya les peülles tornant de Pedrafita Papa com serà quan se’t despalatitzin les consonants i vegis ploure des de dins sense entendre l’aigua i remogui s la llengua f ins que trobis la forma més adequada i somriguis perquè saps que encara no has caigut definitivament en la corba melòdica del silenci. Recordes amb exactitud que vas mamar fins als cinc anys dels pits de la teva Benigna mare que va parir setze fils a l’última habitació de la casa agafada al capçal del llit resant-li a algun sant trencant totes les aigües com qui fa miques la mar... Jo crec que els teus ulls la veuen oberts al més enllà quan et quedes absort i ningú no pot arribar a saber en quina dimensió de la meravella s’ha posat el teu cervell com les petites potes d’un pit-roig sobre la branca d’una perera. Potser veus la neu per dins l’estructura molecular de l’amor les partícules d’un bes quan s’està formant en la carn dels llavis i l’aire potser veus l’energia i no trobes a l’abecedari eines per a l’inefable i per eso calles o li dius cullera al llum i et traves enmig de l’oració simple i comences a parlar bellament posant al davant la subordinada. Perquè a la fi papa et dirigeixes a mi sense ordre en les teves ordres i desfàs la sintaxi igual que desgranaves faves i tot cobra el sentit profund d’allò que no té lògica ni està sotmès a res. Potser veus la neu per dins potser entens l’ombra i ets capaç de calcular el radi d’una passió encara que el resultat només pugui comunicar-se a través de la pell. Potser veus com ve a cantar el poema al caragol de l’oïda i veus com rellisca del seu bec aquesta pols daurada per caure’m al timpà quan començo a plorar amb l’emoció de l’escriptura. Potser veus com se m’encongeix l’ànima quan s’encongeix la teva. Potser veus com ve a cantar el poema al caragol de l’oïda i veus com rellisca del seu bec aquesta pols daurada per caure’m al timpà quan començo a plorar amb l’emoció escrita i tu només recordes aquella fira de 1952 quan de tant caminar els teus bous van perdre a la muntanya les peülles tornant de Pedrafita.