Tot un rodamon: el lleidatà Jordi Guàrdia inicia a Eslovàquia l'aventura com a entrenador de bàsquet

“Quan entrenes sempre has de tenir la maleta preparada, sinó l’altra opció és no entrenar.” Aquesta és la filosofia del tècnic lleidatà Jordi Guàrdia, tot un rodamon de les banquetes. Amb només 36 anys ja ha entrenat en quatre països diferents. Va començar el seu periple professional a Àustria portant la base del Swans Gmunden durant la temporada 2017-2018, a la següent va ser tècnic assistent del Nässjö Basket de la Primera divisió sueca i aquell mateix any 2019 va recalar en l’ICG Força Lleida per ser durant dos campanyes el segon entrenador, primer de Jorge Serna i després de Gustavo Aranzana en plena pandèmia. En la 2021-2022 va ser també ajudant en el Thor Thorlakshöfn de la Primera divisió de Finlàndia, per tornar la campanya següent a la LEB Or per ser assistent al Melilla. Des del mes de novembre passat dirigeix el BKM Lucenec de la màxima categoria d’Eslovàquia, la seua primera experiència professional com a primer entrenador.

“És la meua primera experiència com a màxim responsable a nivell professional, però jo sempre dic que ets entrenador i punt, no si ets primer, segon o assistent. Jo entreno i faig el rol que em ve de gust fer en cada determinat moment de la vida. Sí que és veritat que després de molts anys fent d’assistent buscava ser primer entrenador perquè em venia de gust”, assegura Guàrdia, que reconeix que té els seus pros i els seus contres.

“Al ser el primer tens una responsabilitat més gran, però també tens més autonomia per decidir com vols fer les coses, i això et dona un benestar. Quan ets assistent sempre estàs pendent de si al primer li agradarà el que fas, però quan ets el màxim responsable fas el que vols. També és veritat que totes les coses bones o dolentes recauen en tu”, assenyala Guàrdia.El tècnic lleidatà té clar que una de les característiques que ha de tenir un entrenador “és l’adaptació al medi, toqui on et toqui, perquè fins i tot movent-te per Espanya, no és el mateix estar a Lleida que a Melilla o Madrid. I a l’estranger passa el mateix, t’has d’adaptar a moltes coses. És veritat que estàs fora del teu confort emocional, lluny de la parella, dels amics i de la família, i aquesta és la part que costa més, perquè al bàsquet, al cap i a la fi, més o menys tot és el mateix. L’adaptació al país i, sobretot, ser lluny de casa és el que es fa més pesat, però com deia Imbroda, si tems la solitud no siguis entrenador de bàsquet”, apunta.

Guàrdia va arribar al BKM Lucenec en plena crisi esportiva, “una mica al rescat”, reconeix, i després de cinc mesos ha aconseguit eludir l’última posició i jugarà el play-off pel títol d’una Lliga de només nou equips i en la qual no hi ha descensos. Quan acabi la temporada prendrà una decisió sobre el seu futur. “Ara mateix no tinc ni idea del que faré. Depèn de si el club pot créixer i fer passos endavant i no té aquesta estructura tan precària com fins ara, on em toca fer molts rols gairebé alhora, el de primer entrenador, el d’assistent, el de poli bo i poli dolent, el de psicòleg i gairebé fins i tot passo l’escombra. I si no, hauré de buscar-me altres coses”, apunta el tècnic lleidatà, que reconeix que la planificació no existeix en aquesta professió. “Abans potser tenia un full de ruta, però al món professional aquest full de ruta va directament a les escombraries perquè tot canvia en un moment, depèn sempre dels resultats, dels clubs, i no pots fer cap previsió, ni disfrutar del dia a dia ni mirar més enllà. Té coses bones i dolentes. Entre les bones hi ha el component d’aventura i que no és una feina rutinària, però d’altra banda, entre les coses dolentes hi ha que no pots fer grans planificacions vitals”, assegura Guàrdia.

Va dirigir 2 partits al Força Lleida després de la destitució de Serna

Guàrdia és un dels sis tècnics que ha tingut el Força Lleida en la seua història. Només va dirigir el primer equip en dos partits i va ser després de la destitució de Jorge Serna arran d’encadenar sis derrotes. El balanç va ser d’una victòria, en el seu debut contra el Marín a casa, i una derrota a la pista del Canoe. No amaga que li agradaria tornar, però prefereix no pensar-hi. “No és cap obsessió. Potser abans ho pensava més, ara només penso a disfrutar el camí de l’entrenador”, diu. Des de la distància segueix l’equip i destaca que “algun any tocarà pujar a l’ACB, no sé si aquest o d’aquí dos o tres, però s’estan fent passes per aconseguir-ho”.