Jordi Esteve, després d’acabar el seu primer Dakar en camions amb un top 16: “El repte és ser equip oficial”
Revela que està en negociacions amb alguna de les marques
Jordi Esteve posa amb la medalla de ‘finisher’ poques hores després de tornar Lleida. - AMADO FORROLLA
Jordi Esteve encara està assimilant la seua condició de finisher en l’últim Dakar, la primera vegada que acaba com a únic conductor d’un camió. “Encara no m’ho crec”, reconeixia ahir en una entrevista a SEGRE poques hores després de tornar de l’Aràbia Saudita. Després de dos anys consecutius veient-se obligat a abandonar en les últimes etapes per avaries, el pilot lleidatà ha tancat per fi un compte pendent amb el raid més dur del món i ho ha fet firmant el seu millor resultat: top 16 absolut i victòria en la categoria T5-2, quedant-se a un sol lloc del top 15 que s’havia marcat com a repte. “Vaig fer tres Dakar amb moto i vaig aconseguir acabar-ne dos, i ara em quedava l’espina de fer-ho també amb un camió”, va destacar.
La seua relació amb el Dakar és llarga i plena de girs. Va debutar el 2002 en motos, malgrat que no va aconseguir acabar. Sí que ho va fer en les dos edicions següents i, després d’un parèntesi d’un any, va tornar el 2006, ja en camions com a copilot de Rafa Tibau. En aquelles dos participacions també va arribar a la meta, però des d’aleshores el somni d’acabar se li havia resistit en les sis edicions posteriors com a pilot: quatre compartint el volant i l’any passat, per primera vegada, com a únic conductor. Aquesta vegada, la història ha estat diferent.
El bon resultat ha reobert una porta que fins ara semblava tancada: la de fer el salt a un equip oficial. “Ens faria il·lusió passar a la categoria de camions oficials, a veure si tenim sort i ens donen un camió de veritat”, explica Esteve, conscient del que suposa aquest pas. “El que hem fet té molt mèrit amb el camió que portàvem. És una bona màquina, però no és d’última generació. Tots els camions que han quedat al davant nostre són pràcticament equips oficials i hem estat el primer camió amateur”, va destacar. Perquè aquest salt sigui possible, l’obstacle principal és l’econòmic: “Necessitaríem un pressupost de més del doble de l’actual, uns 300.000 euros aproximadament”, va apuntar.
Actualment, el projecte se sosté gràcies a l’assistència que presten a altres equips. “El nostre pressupost es cobreix bàsicament amb l’assistència que donem, en aquest cas a Toyota, que ens paga per l’assistència i gràcies a això podem anar al Dakar, a més d’algun patrocinador que ens ajuda. Si només corres, els ingressos per assistència desapareixen i els has de cobrir amb patrocinadors”, explica. Tot i així, el lleidatà reconeix que l’escenari no és impossible: “Hi ha possibilitats, de fet, hi ha converses obertes. És viable perquè les marques de camió volen apostar perquè ho aprofiten per fer proves del material”.
El resultat d’aquest any s’ha construït amb estratègia. “En la primera setmana vam anar a atacar, a fer bons resultats, i en l’última hem anat a conservar la mecànica. No ens esperàvem guanyar la nostra categoria”, va asseverar.
“El Dakar és cada vegada més tècnic i exigent”
Jordi Esteve és un dels pocs pilots que pot presumir d’haver estat en les tres èpoques del Dakar: a l’Àfrica, a Sud-amèrica i a l’Aràbia Saudita, i el seu diagnòstic és clar: “Abans era més una aventura; ara es corre més i vas més al límit del que et permet el vehicle i l’organització”, assegura, i reconeix que “ara les etapes són molt més tècniques i exigents per a la mecànica. Amb els vehicles d’abans seria impossible fer el que fem ara. Anem com si fóssim en una batedora”.
Van reparar el tub d’escapament amb llaunes de tonyina lligades amb brides
Al Dakar, la supervivència mecànica és tan important com la velocitat per arribar a bon port. Jordi Esteve reconeix que no ha passat por, però sí situacions per culpa d’avaries en les quals “sembla com si et caigués el món a sobre, perquè tems haver d’abandonar, però per sort tenim un MacGyver a l’equip que ho sap arreglar tot”, explica. Una de les escenes més surrealistes d’aquesta edició va arribar amb la ruptura del tub d’escapament. “El va arreglar amb llaunes de tonyina i brides”, revela. No va ser l’única. “Un altre dia ens vam quedar sense potència i el problema era que un dels mil cables que hi ha s’havia deixat anar”.
