Nil Sauret: “Si el cap no funciona, res funciona”

El centrecampista de Gerb Nil Sauret va reaparèixer amb l’Atlètic Lleida fa tot just dos setmanes després de dos mesos d’aturada obligada, un temps que, segons va reconèixer, ha estat “el pas més difícil però el millor” que podia fer. El jugador va voler relatar ahir en roda de premsa un procés que venia gestant-se des de feia gairebé un any, després de travessar una situació personal complicada, amb la mort de la seua mare. Malgrat que la temporada passada va ser “idíl·lica” en el pla esportiu i el futbol actuava com la seua “medicina”, amb el pas dels mesos van començar a aparèixer símptomes que no va identificar immediatament. “Si el cap no funciona, res funciona”, resumeix. Sauret relata que, després de l’estiu, va començar a notar “episodis d’ansietat i canvis d’humor” que contrastaven amb l’alegria que sentia al club. “Venia amb un somriure i a l’arribar a casa em sentia buit, fatigat, sense entendre per què”, explica. Durant un temps, encoratjat per un entorn favorable i per la seua pròpia inèrcia competitiva, va pensar que “ja em passaria”. Tanmateix, gràcies al suport de la seua família, va comprendre que “no estava tan bé com creia”. Fer el pas de parar va ser complicat. “Moltes vegades normalitzem coses que no són normals. Contra la meua voluntat, però conscient que ho havia de fer, ho vaig deixar tot per centrar-me en mi i treballar amb professionals”, admet. Els primers dies van ser els més durs, encara que a poc a poc va començar a trobar eines per entendre el que li ocorria i gestionar-ho. “Deixar-se ajudar i escoltar és fonamental”, subratlla. El futbolista també assenyala la importància que casos com el seu o el del futbolista del Barça Ronald Araujo facin visible una situació que “està a l’ordre del dia, encara que moltes vegades s’oculti en l’esport professional i en la vida”. Sobre la seua tornada, Sauret parla d’una tornada “idíl·lica”. Des del primer dia es va sentir “com si no hagués parat mai”, admetent que “jo hauria tornat molt abans, però vaig haver d’esperar l’autorització d’una professional. Quan me la va donar, vaig sentir una energia immensa”. Sauret té clar que aquest procés no és una cosa puntual, sinó un treball continu que formarà part de la seua carrera. Recomana a qualsevol esportista que travessi una situació similar que no tingui por de parar, a demanar ajuda i a prioritzar-se. “La vida és teua i si no la cuides tu, ningú ho farà”, afirma. Avui se sent orgullós del camí recorregut i “amb il·lusió, amb ganes d’ajudar l’equip i d’estar disponible per a l’entrenador. La clau és disfrutar el dia a dia.”