HOQUEI
Juanjo Ariza firma per l’Alpicat, el jugador en actiu més veterà de l’estat
El porter lleidatà Juanjo Ariza firma per l’Alpicat, últim classificat de l’OK Lliga Plata, als seus 50 anys. És el jugador en actiu més veterà de l’estat
Ariza, amb el seu fill, durant la seua etapa a l’Olímpic Reus, de Segona Catalana.
“Fa 15 anys que m’hauria d’haver retirat, però porto l’hoquei a la sang.” Així de contundent es mostra Juanjo Ariza (18-6-1975, Lleida), que, als seus 50 anys, és el jugador en actiu més veterà de l’hoquei estatal i acaba d’arribar a un acord amb el Lleidanet HC Alpicat, d’OK Lliga Plata, per defensar la seua porteria fins a final de temporada. El seu és un cas tan únic que costa fins i tot de creure, ja que el porter, que va començar a jugar a l’hoquei al Llista Blava el 1985, disputarà les últimes sis jornades de la segona categoria estatal amb un únic objectiu: salvar l’Alpicat, on ja va jugar fa cinc anys.
Els lleidatans són últims amb 10 punts, a un de la salvació que marca el Jolaseta, però Ariza confia en la permanència. “L’equip ve de guanyar el Mataró i està bé. Depenem de nosaltres mateixos i hem de creure’ns-ho. Hem de tirar-ho endavant”, explica.
Ariza ha tornat al Segrià procedent de l’Olímpic Reus, que va ascendir a Segona Catalana. El porter, que porta entrenant-se amb l’equip des del gener, ha pujat tres categories d’un dia per l’altre, però la seua experiència en clubs com el Llista Blava, el Bell-lloc o el Reus Ploms i la seua personalitat l’avalen. “La meua missió no és jugar, és ajudar i posar caràcter a la pista”, remarca el porter, que assegura estar a l’altura del repte. “Fa dos mesos que m’entreno i estic al nivell. Si no ho estigués, no hauria acceptat”, afegeix en aquest sentit.
Malgrat carregar amb innombrables temporades a l’esquena, Ariza no perd la passió competitiva, ni l’exigència. “M’enfada molt quan ens marquen gols tontos”, apunta el porter, que es va mostrar molt agraït als seus nous companys d’equip per deixar-lo entrenar-se, encara que destaca que ara el seu rol ha canviat i hauran d’aguantar-lo a la pista. “A la meua edat em puc permetre cridar”, avisa.
Carregat d’il·lusió, el lleidatà no pensa en el futur. De fet, només té clar que “el dia que m’arrossegui i jugui per ego, diré prou”. Tanmateix, assegura que, de moment, “aquest dia encara no ha arribat”.
