Miquel Travé: “L’or m’ajuda a treure’m l’espina de París, però no del tot”

Ja comença a creure’s que és campió del món?

Costa, costa. La veritat és que costa processar-ho. Crec que necessito un temps per acabar de digerir-ho i creure-m’ho. A poc a poc me’n vaig adonant, ho vaig veient amb perspectiva, i estic molt content, la veritat.

Després dels Jocs Olímpics, és el títol més important que es pot aconseguir.

Sí, després dels Jocs Olímpics és el títol més gran a què es pot aspirar. I, a més, crec que és més complicat aconseguir-ho en un Mundial que en uns Jocs, perquè a la cita olímpica només hi ha un palista per país, mentre que en el Mundial som tres de cada país, així que hi trobes més gent bona i competent.

A més, és el primer palista espanyol campió del món de C1 en una modalitat olímpica.

Sí. En modalitats que no són olímpiques ja n’hi havia hagut un parell, però en modalitat olímpica soc el primer. M’ho van dir després d’haver-ho aconseguit.

No ho sabia; pensava que algun segur que ja havia estat campió abans, perquè havíem tingut bons resultats en Mundials. No sabia que havia estat el primer i, bé, ha estat un plaer poder assolir-ho.

Després del que va passar en els Jocs de París, on una penalització al final el va deixar sense medalla, aquest títol mundial li serveix per treure’s aquella espina clavada?

És diferent. Al final, els Jocs Olímpics són la competició per excel·lència. Evidentment, m’ajuda a treure’m una mica aquesta espina, però no del tot. Encara vull continuar entrenant i millorant per poder arribar als següents Jocs, classificar-me i, una vegada allà, aconseguir una medalla. Però, sí, evidentment ajuda.

Allò va ser un cop dur. Tenia la medalla pràcticament a les mans i una penalització al final el va deixar cinquè.

Sí. Els Jocs Olímpics són una competició molt especial, que se celebra una vegada cada quatre anys i que és l’esdeveniment esportiu més gran que existeix. Al final, continua sent una cosa que tinc pendent. Però també puc aconseguir altres coses pel camí, guanyar confiança i obtenir bons resultats, i crec que això sempre està molt bé.

Va utilitzar aquella decepció com a motivació per als campionats posteriors?

Sí. No diria que va ser un punt d’inflexió perquè sempre havia tingut motivació, però sí que va ser una primera caiguda forta en la meua carrera esportiva. Encara que, quan ho veus amb perspectiva, dius: “He anat a uns Jocs Olímpics, he disputat la final i he acabat cinquè, a tocar de les medalles.”

Va ser un moment en què ho vaig veure molt a prop i se’m va escapar. Vaig intentar utilitzar-ho com a motivació, a part de la tristesa o la decepció que podia tenir llavors, per tornar amb més força i buscar més resultats.

«Vaig intentar convertir la decepció dels Jocs de París en una motivació per tornar més fort»Miquel Travé

Guanyar al canal d’Oklahoma, que serà escenari de la competició d’eslàlom dels Jocs de Los Angeles, és un bon preludi.

Sí, evidentment. Començar en una primera competició gran allà i aconseguir aquest resultat està molt bé. També és veritat que cal mantenir la calma, perquè queden vuit competicions més. Aquesta era només la primera per classificar-se per als Jocs, així que queda molt de treball al davant. Primer cal arribar, classificar-se i superar tots els processos de selecció que demanin.

Ja té una doble corona: campió d’Europa l’any passat i campió del món ara. No es pot demanar més.

La veritat és que no em puc queixar. Estic molt content de com estan anant les coses. L’any passat també vaig acabar quart del món. Evidentment, dol quedar-se una altra vegada fora de les medalles, però va ser un gran resultat i una gran temporada. Aquest any m’estava costant una mica més a l’inici, però vaig confiar que ho estava fent tot bé, com tocava, i al final ha sortit el resultat.

Quin és ara l’objectiu principal?

Com deia, això acaba de començar i és una cursa de llarga distància. Hem de mantenir la calma, la concentració i entrenar molt per poder completar el treball. L’objectiu principal, evidentment, és fer bons resultats i guanyar Mundials, però l’altre gran objectiu és anar als Jocs.

Ja va ser campió del món i d’Europa en categoria júnior. Pensava que algun dia també ho seria en categoria absoluta?

Que ho volia, segur; que ho seria, no m’ho imaginava. La veritat és que mai em vaig arribar a plantejar si arribaria a ser-ho o no. Evidentment, ho buscava, i al final he ho pogut ser. No sabia si tornaria a ser campió del món i, mira, s’ha donat aquesta vegada. Estic encantat, i com més vegades pugui donar-se, millor, perquè són bones notícies.

«Costa processar-ho; encara necessito temps per acabar de digerir-ho i creure’m que soc campió del món»Miquel Travé

A Oklahoma va entrar a la final pels pèls. Confiava realment a poder lluitar per una medalla?

A la semifinal vaig fer la feina que tocava, que era passar el tall. Vaig tenir una penalització que em va fer passar del segon al desè lloc, va ser bastant ajustat, però vaig fer la tasca que em tocava, que era passar, i una vegada estàs a la final tots comencem amb el marcador a zero. Sabia que podia ser ràpid perquè la semifinal havia estat ràpida. Havia tingut un parell d’errors que tocava afinar per a la final i vaig poder fer-ho. El temps comença per a tothom a la sortida i el que fas en l’arribada és el que compta, la semifinal no afecta. Vaig sortir sabent que tenia opcions: si ho feia bé, podia ser allà. Vaig sortir, ho vaig donar tot i va sortir.

Va ser el segon palista a baixar en la final i al creuar la meta ja ho va celebrar. Tenia clar aleshores que la medalla estava assegurada?

No. Quedaven deu palistes darrere i els deu eren molt capaços de fer un temps com el meu. Sí que sabia que havia estat un o dos segons més ràpid que el millor temps de la semifinal, però mai ho saps. Potser tots fan la millor baixada de la seua vida i acabo quart una altra vegada, però a l’arribar vaig dir: “Amb aquesta baixada, la medalla no se’m pot escapar.” Estava content per haver aconseguit una medalla i, a més, que fos d’or. Era una molt bona baixada i va ser fantàstic.

Què va sentir quan va veure que l’últim rival no podia superar-lo i que era campió del món per primera vegada?

No m’agrada celebrar abans de temps, encara que vegi que el rival ha tocat o que va uns quatre segons darrere i és impossible que em recuperi. No m’agrada celebrar abans de temps per respecte el rival i perquè no cal fer-ho. Si puc espero trenta segons que arribi i que es confirmi, llavors sí que puc celebrar-ho. Estava allà amb els nervis de veure com acabava, però a poc a poc veia que no em retallaven temps i que vorejava l’or.

Què li va passar pel cap al confirmar-se que era campió?

Res d’especial. Ho vaig celebrar amb el meu equip, encara que estava una mica en estat de xoc. Pensar: “Ostres, el que acaba de passar.” M’ha costat uns dies assimilar-ho i processar el que ha passat.

Va poder dormir aquella nit?

Em va costar, però sobretot perquè portava ja quatre dies de competició, feia molta calor i aquell dia havia acumulat molt cansament.

A més, fins que vaig sortir a la final vaig estar ocupat i la competició suposa també un esforç físic. Després vaig tenir quaranta coses per fer: entrevistes, respondre missatges, fotos, control antidopatge... Quan vaig arribar a l’hotel estava tan cansat que pràcticament no vaig poder dormir ni descansar. Entre el cansament i l’adrenalina, suposo que no va ajudar. A poc a poc he anat recuperant i ja descanso bé.

Fa anys que el piragüisme espanyol és una potència mundial. Què explica aquesta evolució?

Crec que com a piragüisme hem tingut una evolució molt bona els últims anys, especialment les dos últimes dècades. Hem anat escalant a poc a poc i els referents han marcat un camí i una línia.

Els que estem per sota hem intentat apretar per arribar on eren ells i fins i tot millorar els resultats que s’havien aconseguit fins ara. La generació que està apretant ara i la que ve darrere ho està fent molt fort. Els júnior i sub-23 estan obtenint moltes medalles, hi ha molt potencial i és veritat que l’esport ha evolucionat molt. També hi ha hagut una bona inversió i la Federació confia molt en nosaltres i inverteix perquè puguem arribar fins aquí.

Al Mundial hi va haver tres palistes del Cadí, dos per Espanya i un per Andorra. El club continua nodrint el planter.

Sí, evidentment sempre hi ha generacions. Ara hi ha algun buit per edat que no acaba de sortir, però això passa en tots els esports. Ara, per exemple, tenim una generació més jove, d’infantils i alguns que comencen a ser cadets, que estan venint molt fort. Crec que tenim relleu a Espanya per molts anys.

Entreneu moltes hores i en condicions de vegades molt dures, sobretot a l’hivern. Tot aquest esforç val la pena?

Quan ho aconsegueixes, la veritat és que és satisfactori perquè dius: “Tot el treball que he fet i que tinc darrere m’ha valgut la pena.” Però també pot passar que ho facis tot i no surti. Has d’estar preparat perquè en aquest esport puguis donar-ho tot i que no acabi sortint. Si penses que tot això no ha valgut la pena perquè no ha sortit el resultat, llavors no cal que et fiquis en el món de l’esport. Al final, tenir una disciplina t’aporta moltes coses a la vida en general. Jo considero que a mi sí que m’ha valgut la pena i estic content de fer el que faig. I que a més el resultat m’acompanyi, doncs ajuda.

El piragüisme pot semblar un esport especialment cruel perquè tot es decideix en poc més d’un minut i qualsevol error pot deixar-te fora de la lluita pel podi, com ja li ha passat alguna vegada.

Sí, és tal qual. És un esport d’aigües braves, d’aigües que canvien en cada moment. No és com l’atletisme, per exemple, on tens una marca i saps que si fas millor marca que els altres guanyaràs. Aquí és una cosa molt variable. Pots estar guanyant tres Copes del Món seguides i després no fer final en el Mundial, com els ha passat a alguns.

Pots no fer una gran primera part de temporada, com m’estava passant a mi, que no ho estava fent malament però tampoc no acabava de sortir tot, i després trobar-te bé, còmode, ràpid i guanyar. És un esport injust en aquest sentit. És igual si estàs remant molt bé o molt malament: depèn molt de la situació del moment i de l’adaptació que tingui cada un.

Si no hagués estat piragüista, què li hauria agradat ser?

No ho sé, la veritat. Probablement hauria fet alguna cosa de futbol, però tampoc no t’ho sabria dir.

Ara toca intentar revalidar el títol europeu.

Sí. Ara primer venen les dos últimes Copes del Món de París i la Seu d’Urgell i després arribarà l’Europeu, que intentaré revalidar. Evidentment, no serà fàcil, però s’intentarà.

I, posats a somiar, quin és el seu?

Aconseguir la triple corona, que seria aconseguir l’or olímpic.

Ho veu factible?

Ho veig possible sí, però, com deia, hi ha un llarg camí al davant. Queden encara dos anys perquè comencin els Jocs i un any i mig perquè es tanqui el procés de classificació. Després vindrà el procés de selecció que decidirà la Federació. Queda bastant de temps, però sí, ho veig factible. Evidentment ho donaré tot per poder aconseguir-ho.