Laura Gost: “La generació del meu padrí va veure en el turisme una via per fugir de la pobresa”

Amb trenta anys ha guanyat un Goya al millor guió per un curt d’animació, el combat de dramatúrgia del Temporada Alta de Girona i el premi Proa de novel·la amb Les cendres a la piscina. La mallorquina Laura Gost ha cultivat i ha destacat en diversos fronts, tot i que la narrativa és el terreny en què se sent més còmoda. Les cendres a la piscina és una ficció basada, sobretot, en la vida del seu padrí, un home dels que van fer fortuna amb el primer auge del turisme als anys seixanta del segle passat. Amb perspectiva, i sense condescendència, mira de comprendre les contradiccions d’aquella època.

Laura Gost, acostumada al clima temperat de Mallorca, va aterrar a Lleida un dia d’aquests en què la boira pixanera i el fred intens justifiquen la fama que ens acompanya. No és precisament el típic escenari que buscaven els alemanys a Mallorca als anys seixanta.

El Sebastià, el protagonista de la novel·la, que alhora és el seu padrí, és dels pioners que van enriquir-se amb el turisme. La seua generació va veure en el turisme una via per fugir de la pobresa, una oportunitat per progressar. Es van enlluernar. No sospitaven, o no es preguntaven, quines conseqüències tindria tot allò en el futur. Però la novel·la no és sobre l’impacte del turisme, parla d’unes persones que viuen canvis i es pregunta sobre les diferents maneres d’interactuar-hi. Quan tu tens l’oportunitat de fer diners i canviar d’estatus social, com et relaciones amb la gent que has deixat enrere i que et recorda el teu passat?

A l’escena dels botifarrons confronta aquesta idea: menjar-los a la vora del foc li agrada i alhora s’adona que fa de pobre.

Em sento molt còmoda en aquesta contradicció i ambigüitat. Els personatges massa clars m’avorreixen. Quan la Catalina fuma al bar imitant una alemanya també viu aquesta contradicció entre rebutjar i admirar el model de dona en què el seu home voldria que es convertís.

Ell ha decidit fer un pas endavant i no està disposat a quedar-se enrere per ningú. El Sebastià és un egòlatra capaç de mirar-se a ell mateix com en una pel·lícula i decidir què hi queda bé i què no. Somiar amb una vida millor és legítim i alhora pot ser cruel per al seu entorn si no el poden seguir.

També és molt il·lustrativa la manera com motiva el fill gran a estudiar. Això està basat en la relació del meu pare amb el padrí: li feia xantatge perquè estudiés, li prometia construir una piscina si treia bones notes. També és molt real que en arribar el torn del meu tiet ja no quedava res per fer. No sabem fins a quin punt això va condicionar-lo a l’hora de deixar els estudis.

És un tipus de relació que el seu pare ha reproduït amb vostè? Tot el contrari. Ara penso en la lectura o en el cinema, per exemple. Ni a la meua germana ni a mi mai a casa mai no ens van pressionar ni censurar.

Si volia recomanacions els les demanava; i si no, podia agafar el llibre que em vingués de gust de la seua biblioteca. Si l’encertava bé i si no el deixava. Ells mai no em deien si una novel·la era idònia o no per a la meua edat, si tal llibre era un clàssic imprescindible o una vulgaritat.

Escriu teatre, cinema i literatura i no ha estudiat ni teatre, ni cinema ni literatura.

Vaig fer comunicació a la UOC. La cultura ha estat refugi per a mi, encara que quedi cursi dir-ho, i no s’entendria qui soc sense tot aquest bagatge. Escriure ho faig des de petita, no era un hobby, em servia per explicar-me i pensar. Sempre he sentit nostàlgia per èpoques que no he viscut i d’adolescent vaig ser una mica solitària.

En part perquè pensava que la gent xerraria com en el cinema, sempre amb diàlegs enginyosos, o que l’amor seria una cosa molt de pel·lícula i que tot tindria molt de significat i transcendència. Després, a la vida no hi ha una banda sonora de fons i la gent no xerra com a les pel·lícules de Woody Allen.

El xoc entre les expectatives i la realitat sempre és molt ràpid. Mon pare sempre em deia que tenia una idea de com havia de ser la vida massa basada en la ficció.

A Mallorca també hi ha un moment que una part de la societat descobreix que el turisme tampoc no és una pel·lícula. Hi ha una gran diferència entre els inicis i ara. Per a la nostra generació ha suposat un empitjorament de la qualitat de vida. Dificulta l’accés a l’habitatge, per exemple. No s’ha invertit prou en altres sectors que haurien permès un desenvolupament més polièdric de la societat. També ens afecta perquè no podem viure amb normalitat a casa nostra parlant la nostra llengua de manera natural.

Això ha arribat a un punt insostenible. A l’època dels meus padrins tenir una casa a la vora de la mar era una ruïna, la gent volia viure al camp per poder sembrar.

Ara tenir una parcel·la vora la costa, per petita que sigui, serveix per fer una especulació brutal. La gent marxa de casa seua per poder-la llogar als turistes. És un esperpent.

Li dona la raó a Julià Guillamon quan deia, en un article al Quadern del País, que hi ha una ferida oberta que supura en la literatura contemporània mallorquina? Totes les societats tenen qüestions delicades que han de gestionar i a Mallorca és el turisme. Amb el nou govern de Partit Popular i Vox ja tremolem.

Sobretot en els textos teatrals, més que a Les cendres a la piscina, juga molt amb la ironia.

A casa sempre ha estat molt present, els meus pares són molt irònics i he crescut amb aquesta manera de relacionar-me amb el món. També és una manera de no prendre’m seriosament a mi mateixa. A l’adolescència, que pots tendir a cert melodrama, la ironia fa de contrapunt. Quan tenia dotze anys vaig descobrir Woody Allen amb Annie Hall i vaig tenir una reflexió molt narcisista, vaig pensar que aquell home m’entenia.

Fet i fet, al curt Woody and Woody, amb el qual va guanyar el Goya, també demostra que l’entén força bé a ell.

Hi havia qui es pensava que havia agafat diàlegs de pel·lícules seues; però això seria plagi, seria ridícul. Allen és un personatge molt fàcil de construir perquè els seus temes recurrents, inquietuds i fòbies són molt fàcils de calar.

Els personatges de la novel·la són tots també basats en persones reals, en la seua família? Sí, però estan construïts a partir de diferents referents. Quan els tinc, plantejo situacions i faig hipòtesis sobre com reaccionarien davant d’aquell dilema per anar-los polint.

Ha guanyat el Proa amb la seua tercera novel·la. Hi ha pressió per mantenir el llistó? Ara no. Això em va passar amb el Goya, era més jove i la meua parella –el curt era dels dos– estava capficada amb el que ell suposava que tothom esperava de nosaltres. Saber que la gent t’estima per qui ets i no pel que fas t’alleugera la pressió.

Ha viscut a Barcelona un parell d’anys i ara ha tornat a Mallorca. La família té una casa vora la mar. És millor per tirar endavant amb una família que un pis compartit i caríssim a la capital catalana.