El silenci de la pedra

Vercorsi és un massís muntanyós vora Grenoble, cèlebre per les accions de resistència que hi van lliurar els partisans contra els nazis, i també el pseudònim adoptat per l’escriptor i dibuixant parisenc Jean Bruller (1902-1991), que en 1942 publicava clandestinament un relat que ara ens ofereix en català la col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, titulat El silenci del mar. Vuitanta pàgines justes de lletra grossa, però tan intenses que deixen una petjada profunda en el lector.

El títol del llibret fa referència al mutisme estricte que mantenen un vell –el narrador– i la seva neboda respecte de l’oficial alemany que s’hostatja a casa seva durant l’ocupació, l’hivern de 1940. El militar és un jove compositor amable, culte, sensible, benintencionat, si bé del tot ingenu sobre la naturalesa veritable de la causa que defensa.

Al llarg dels mesos de convivència, passa cada vespre a desitjar bona nit als seus hostes forçats per les circumstàncies, aprofitant per expressar-los, dempeus mateix, mentre s’escalfa davant de la llar de foc, els bons propòsits que afirma perseguir amb la seva actuació castrense, sense que aquests l’arribin a respondre mai, per una qüestió de dignitat i principis, refusant-li “l’almoina d’una sola paraula”. Ni d’una sola mirada, en el cas de la noia.

Enamorat de França i la seva cultura, sobretot de les grans figures literàries, que coneix a fons, tot i que no hi havia estat mai abans, per la promesa formulada a un pare traumatitzat pel desenllaç de la guerra anterior que només hi aniria si era amb botes i casc, aquell músic temporalment uniformat de gris es declara en un dels soliloquis vespertins seduït per la ciutat de Chartres, convençut que els francesos hi deuen experimentar una exaltació íntima semblant a la dels seus compatriotes quan visiten Nuremberg, on retroben “els fantasmes estimats pel seu cor, el record de cada pedra d’aquells que van forjar la noblesa de la vella Alemanya”. Chartres, en concret, per la seva majestuosa catedral gòtica: “Ah!, la veritat és que quan apareix, per damunt del blat madur, tota blava de lluny i transparent, immaterial, l’emoció és immensa!”.

L’estranger s’imagina els sentiments d’aquells que hi arribaven en temps pretèrits, a peu o a cavall o en carro. I afegeix que probablement això costa d’entendre, venint d’algú que hi ha accedit a bord d’un cotxe blindat.