SEGRE

ENTREVISTA

Joaquim Ureña: “Al cap i a la fi, pintar és com un gran joc”

Joaquim Ureña: “Al cap i a la fi, pintar és com un gran joc”

Joaquim Ureña: “Al cap i a la fi, pintar és com un gran joc” - Rafa Ariño

detail.info.publicated
Gina DomingoREDACCIÓN

Creat:

Actualitzat:

Amb més d’un centenar d’exposicions i multitud de premis i guardons a la butxaca, entre aquests la Medalla Morera del 1998, Joaquim Ureña (Lleida, 1946), pregoner de les últimes Festes de Maig, continua pintant i preparant exposicions. Aquest mag de l’aquarel·la, tècnica de la qual ha estat un gran renovador, explica la seva vida i ens mostra la quotidianitat d’espais íntims a través de la seva pintura.

Joaquim Ureña pinta per a ell, però sempre ens fa partícips dels seus espais, objectes i intimitat a través de la seva obra. Només entrar a la seva casa estudi ja detectes que sens dubte té una musa. És la Mari Mar, la seva companya inseparable. Dos grans quadres d’ella il·luminen el rebedor i quan t’endinses en la seva intimitat saps que has entrat en un univers on la pintura és la que mana i ho decideix tot.

Joaquim, vostè per què pinta?

Perquè sí, perquè ho necessito. Jo he pintat sempre. Ja de petit dibuixava als papers de la compra de la mare. En aquells temps si em portava bé, devia tenir 5 o 6 anys, em compraven una fulla de paper de barba i, per exemple, dibuixava un cavall, perquè llavors hi havia molts carros. Què passava? Doncs que només el cavall m’ocupava tota la pàgina. Aleshores, per poder aprofitar el paper, dibuixava altres coses dins del cavall: un tren, un senyor, un altre cavall, el que fos..

Vostè, per tant, sempre va voler ser pintor?

No ho he volgut ser mai. És a dir, no m’ho he plantejat així. Senzillament ha passat. Des de molt jovenet sempre m’ha interessat la pintura. Tinc molt present que amb el meu pare els diumenges, després de dinar al menjador dels diumenges (rialles), anàvem a veure sempre alguna exposició. Recordo quan em va portar al Museu Morera, que encara estava a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, dalt de tot.

Jo mirava aquells quadres que em semblaven meravellosos i sempre li deia al pare “porta-m’hi un altre cop!” Quan sortia del col·legi, jo vaig anar als Maristes, sempre m’aturava a l’IEI a veure quines exposicions hi havia. Encara recordo una exposició del Niko, hi entrava cada dia.

Vostè és un pintor realista amb tocs hiperrealistes?

No. Jo no soc hiperrealista, no m’agrada. Aquella pintura d’uns llibres que heu vist aquí al costat semblen llibres. Però si et fixes en el llom no pots llegir ni el títol ni els autors, perquè no hi són, semblen lletres però en realitat no ho són. Al cap i a la fi, pintar és com un gran joc.

Perquè quan tinc el que vull pintar sempre em pregunto: a veure, com ho pinto, això? Si faig menys pinzellades, què passa? Puc realment explicar la idea que tinc? Aquests quadres d’aquí al costat, en què ens veiem reflectits, vaig tardar més d’un any a fer-los perquè amb l’aquarel·la els colors foscos s’embruten de seguida i llavors fins que no vaig aconseguir el color fosc que volia, vaig tardar mesos..

L’aquarel·la és potser una de les tècniques més complicades?

No, l’aquarel·la és com qualsevol altra, el que passa és que té les seves lleis. Per exemple: no es fa servir el blanc. L’aquarel·la té uns colors nets i tot és molt ràpid perquè és aigua que corre i aleshores has de treballar amb molta cura. Si al final no te’n surts, comences un altre projecte.  Però he de dir que quan aconsegueixes un quadre que té el color transparent, aquest fet t’emociona.

Vostè pinta el que veu, el que l’envolta, però també ha pintat obres per encàrrec.

Sí, poques, però n’he fet. Encara recordo quan vaig pintar la rotativa del diari SEGRE. Déu meu! Quin munt de cargols tenia aquella màquina! (rialles)

Ara està treballant en un quadre que és un passadís del seu estudi. Per què un passadís?

A veure, jo estic a casa, passo per aquest passadís i em dic: “Ah! M’agradaria pintar-lo!” Al cap de dos o tres dies torno a passar i em dic “Ep! He dit que volia pintar això.” Llavors penso: Quieto parao! Per què vull pintar això? Per què m’interessa? Potser m’interessa perquè hi ha un contrast, una geometria, un determinat color que m’agrada.

Llavors ho escric i tot plegat se’t queda al disc dur, i llavors poses els mitjans tècnics i d’ofici per fer aquell racó o passadís, etc. Tens un pensament i vas pintant però sempre amb la idea al cap del que realment ha originat el quadre.

Costa agafar i plasmar en una pintura la idea que l’ha originat?

Mira, jo sempre faig quatre intents, si al quart no me n’he sortit, penso que era una mala idea, i per això s’ha esfumat! De vegades també m’ha passat que al tornar a mirar una pintura que pel que sigui vaig descartar penso: Doncs no estava tan malament. Vas ser ben tonto de no seguir!

De la ciutat de Lleida, els racons que més ha pintat són del carrer Major..

És que jo vaig néixer a la plaça Noguerola. Llavors què fèiem? Sortíem cap a Fernando, carrer Major.. Aquest carrer és la meva vida. Al col·legi hi anàvem pel carrer Major. Aquests indrets són molt meus, igual que casa meva o els meus llibres. Jo sempre he pintat el meu món, el que m’és proper i quotidià, el que he vist moltes vegades..

Ja són molts anys pintant..

Des que tinc memòria.

Vostè ha viscut les grans transformacions de Lleida. Què és el que creu que més ha canviat?

Home, els meus carrers Major i Fernando potser són els que menys canvis han tingut. Però he notat una gran transformació de la ciutat amb els ponts.

Recordo quan només en teníem un i li dèiem El Pont. Recordo que el travessàvem amb la mare, que ens portava a jugar al parc infantil dels Camps Elisis.

On he vist grans canvis ha estat en tota la zona universitària de Cappont, la Universitat..

Li agrada la Lleida que pinta?

Sí, i vull seguir pintant-la. La ciutat ha millorat moltíssim i m’agrada. Un dels racons més esplèndids és sens dubte l’estació de trens.

Com a lleidatà il·lustre, pintor de renom, pregoner de la festa major i prohom de Lleida, ha conegut molts alcaldes. Com veu la ciutat des d’un punt de vista polític?

Mira, jo tinc amics que es dediquen a la política i en general la política no m’agrada.

Alguns companys del col·legi s’hi han dedicat, però jo no he volgut mai involucrar-m’hi. És igual que regatejar en una botiga, no m’agrada! I el polític crec que ha de tenir la picaresca d’aconseguir allò que vol.

Però sempre hi ha interessos, i jo per a això no serveixo. No m’agrada.

Doncs ara deu patir amb la situació d’incertesa que estem vivint a Catalunya?

Un desastre.

Creu que anirem a unes altres eleccions?

Això pregunta’ls-ho a ells. Jo sempre he anat a votar, però em fa l’efecte que unes altres eleccions per tornar al mateix lloc, al final t’avorreixen.

Vostè té una musa, oi?

I tant, la Mari Mar. Ella m’ha acompanyat sempre des que la vaig conèixer a Almeria. Jo era més jove, en tenia 27 o 28. Vaig fer la mili allà baix però ja era més gran que el tinent (rialles). Vaig esgotar totes les pròrrogues hagudes i per haver!

I m’han dit que de vegades la dibuixa d’amagat.

Sí (rialles). La voldria pintar més bé, el que passa és que ella no es deixa, diu que això de posar és molt feixuc.

Moltes nits jo a la butaca i ella asseguda la dibuixo fins que ella em diu “eh, no em miris!”, perquè sap que l’estic dibuixant. Ara estic preparant un quadre d’ella que portaré a l’exposició que tinc prevista a Madrid per al mes de desembre.

Què més hi portarà, a aquesta exposició?

Doncs hi vull presentar diversos quadres grans de 100x150 cm. Hi haurà peces de Lleida i també d’Almeria. De Lleida presentaré el quadre dels llibres i també vull exhibir el del passadís, que em té treballant i esperant per temes tècnics com l’hora que hi dona la llum, els reflexos. He fet alguna prova però encara s’ha de millorar.

Esperar com entra la llum en una estança deu ser complicat.

Si treballes amb llum artificial és igual l’hora que pintis, ara bé quan depens de la llum de fora s’ha d’anar amb compte. Jo sempre dic que l’hora màgica és la del crepuscle.

S’ha plantejat canviar d’estil de pintar, com van fer en el seu moment grans artistes com Picasso, per posar un exemple?

No em plantejo canviar.

A mi la pintura em surt així, però sí que és veritat que de vegades veus coses noves que potser et porten a experimentar i fas algunes variacions. Jo els canvis espectaculars no me’ls crec.

L’únic que sí que he canviat ha estat que abans d’anar a un quadre agafava i dibuixava molts apunts, ara vaig directament al pinzell. Ara pinto sense dibuixar.

Tornarà a pintar pels carrers de Lleida?

El que sí que faig és que molts matins vaig a la cafeteria de prop de casa i em trobo amb amics i coneguts i amb un bloc petit pinto la gent, sobretot les seves postures.

Li agraden les postures?

Sí, i m’he adonat que tots fem posats semblants.

Es tracta de pintar amb molt poques pinzellades i que amb un sol posat puguis identificar la persona.

Què li crida l’atenció d’una persona?

Doncs moltes coses. Des del vestit que porta a com gesticula, si parla, com parla..

Què és el primer que fa quan s’aixeca al matí?

Pinto.

I abans d’anar a dormir?

També.

I durant el dia?

També (rialles).

Ha visitat el nou Museu Morera?

Sí. L’edifici em va causar molt bona impressió.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking