La ignorància natural

Aldarulls de juliol d’Erskine Caldwell és una novel·la perfecta com a denúncia de la flongesa dels poders públics democràtics en una situació límit de propagació d’una mentida. És una obra de gran actualitat malgrat ser publicada en anglès l’any 1940. Sembla una obra estereotipada, clixé previsible sobre el racisme als EUA, però no n’és gens. Dibuixa les accions d’un xèrif poc honorable, que és un senyor personatge sobre el qual gravita la novel·la. El tema podia ser dit en forma genèrica: el racisme, és cert, però també hi ha altres afers minuciosament travats: el poder dels prejudicis, la ràbia col·lectiva, les molleses de les autoritats democràtiques, la ignorància i el seu valor compactant, la difícil convivència entre races diferents, la textura de les idees d’Europa trasplantades a Amèrica, les conductes masculines i les conductes femenines. La falta de rigor moral dels governants.

És un llibre coral que bascula sobre una fake new. Una noia jove ha estat violada per un home negre, diu la gent blanca un vespre d’estiu en un poble on cultiven cotó. Ho proclama una dona i un clergue, s’escampa com un regueró de pólvora, i excita la condició mascle dels hòmens que va fent tremolar la vida d’un comtat del sud de Nord-Amèrica. Els homes blancs prenen les seues determinacions, i no són gaire bones.

El més encertat són les accions dels personatges que es belluguen al voltant d’un epicentre: el xèrif Jeff McCurtain, que dorm i vol continuar tranquil, i no l’hi deixen pas. La seua dona tampoc no el deixa de petja, a punt d’abandonar-lo, si calgués. El poder s’objectiva en un jutge demòcrata que viu aïllat i sol però pren les decisions que lliguen tota la comunitat. La transparència narrativa és evident.

Tampoc el deixen tranquil al Sonny Clark, el jove a qui acusen de la violació d’una noia que es diu Kati, que es presenta com una dona jove a qui se li ha mort la mare fa poc, que té uns comportaments sexuals una mica animals. Les baralles entre mascles són apoteòsiques. Al mig rep una patacada un vellet que volia descompartir-los.

La tensió del conflicte es mastega en l’espera, en els detalls diabòlicament concrets, i en el fatalisme ambiental.

En la nit, la batuda dels homes blancs teixeix la trama amb una veracitat que nosaltres no sabríem aportar. El mutisme s’ha trencat en mil bocins. L’enfocament en la constel·lació de personatges secundaris aporten matisos morals impagables. És un crescendo tràgic, solemne, que no defrauda.

La rastellera d’efectes de la mentida permeten reflexionar sobre l’efecte bola de neu. L’afer és tractat amb una claredat esgarrifosa. Quins autors havia llegit aquest nord-americà del sud que sap escriure tan bé les accions i els seus efectes?