La passió de les investigadores

La investigadora universitària Eva Comas-Arnal, que es defineix com a joiosa rateta de biblioteca, va explicar que havia estudiat els sis somnis que Rodoreda havia narrat a La plaça del diamant. Camisa vermella de sang, Eva Comas-Arnal és un belluguet apassionat que ha escrit una novel·la sobre els amors de Mercè Rodoreda i Joan Obiols, dita Mercè i Joan, sabent que juga en un terreny de joc que coneix molt bé, i que mou polèmica. Les lectores que han llegit les biografies de l’autora discuteixen, els lectors imaginen les llibertats sexuals de Mercè: la novel·lista sex-símbol, vols dir? Ignoren que la novel·lista es passa tot el sant dia escrivint; al final de la xerrada, les dones llegidores parlen de la Rodoreda com un nou mite de la llibertat de la dona, i algú va parlar a favor del secret, que és un artifici elemental per fer-se llegir, i una altra va dir, fluixet, que si la conegués, hauria de vigilar, que no li pregués el marit. Ara bé, només passa que les vides dels altres, si són tumultuoses, atreuen la nostra atenció, nosaltres que tenim la vida plana, sense guerra ni exili. És només que a la Mercè li va prendre la dèria d’escriure, i escrivint es delia, escrivint es venjava, desfent-se i refent-se. La lletra petita i punxeguda d’Armand Obiols li recomanava com li convenia que ho fes: apunta alt! No siguis retòrica! Que soni poètic! Fes una obra rodona com una magrana!

L’Eva Comas-Arnal va descobrir a través de les factures del govern de la Generalitat a París totes les petites coses com ara cadires, taules, màquines d’escriure, d’aquell pis que albergava el govern català del 45 al 47. Fer-se un govern és també llogar un pis i posar-hi màquines d’escriure, secretàries, i una conserge, a qui posar-li nom. I va començar la novel·la així.

La professora em va fer plorar, com la Rodoreda, que de vegades fa plorar, perquè va dir que va posar al mig de les cases catalanes les converses sobre l’abans de la guerra, el temps de la República, bandejant el gran silenci de després. La investigadora va parlar dels noms concrets de les persones que l’acompanyaven quan van fugir cap al sud de França, durant la Segona Guerra Mundial, espentejats per l’exèrcit alemany. I nosaltres, en tornar cap a casa, vam parlar que si la Rodoreda havia viscut tantes calamitats, que tot s’ho havia trobat i que de llibertat res de res, que tot era circumstància, i que de sobte et pots tornar a enamorar, i que això passa, i que si t’enamores llavors passa que deixes la teua parella i te’n vas amb l’altra, i que això li va passar a la Mercè, i no sabem si el Joan Obiols, que tenia dona i filla, es va enamorar, o què. I es veu que a Pere Calders també li va passar que es va enamorar d’una dona més jove que es deia Rosa Artís, i es van casar a Mèxic, i això és vell com l’anar a peu. I, després, tot això portava a escriure un relat com els de la Rodoreda, i camina que t’esgarrono, que se’ns ha girat feina de llegir-la de nou.