Paola Villanueva: “Es comença a entendre que demanar ajuda és un acte de valentia”

Paola Villanueva va néixer a Mendoza (Argentina) l’any 1980. Va estudiar Psicologia al seu país natal i va especialitzar-se en aquesta matèria. Va arribar a Lleida juntament amb la seva parella a la recerca d’una oportunitat de creixement personal. Alhora, va començar a escriure als seus comptes a les xarxes com una forma de catarsi i, a poc a poc, va connectar amb els usuaris, formant una gran comunitat. Actualment, treballa al Centre de Salut Integrativa de la ciutat.

Un dia comparteix els seus coneixements a les xarxes...

Quan vam arribar a Lleida sabia que l’homologació del meu títol trigaria. Llavors, vaig començar a escriure per mantenir-me activa i sostenir-me emocionalment i professionalment per no perdre el fil de la meva identitat. Vaig crear una pàgina a Facebook amb el nom de Reciclándome, perquè sentia que això era el que estava fent: travessant un procés intern de reciclatge emocional, de transformació. Al principi escrivia des d’un lloc íntim, com una forma de fer catarsi, d’acompanyar-me a mi mateixa en un procés que, en el seu inici, va ser solitari. Però, a poc a poc, la gent va començar a compartir el que escrivia, a escriure’m per privat, a dir-me que s’hi sentia identificada. Això va generar un creixement orgànic, una comunitat que va ampliar-se amb persones de diferents països. Va anar evolucionant de forma natural, des del desig genuí de comunicar.

Quins creu que eren els temes que més preocupaven la societat quan va començar a treballar i quins serien avui dia?

Al principi, al començar des d’un lloc molt personal, no vaig saber detectar què necessitaven els altres. Amb el temps, gràcies a les seves respostes, vaig comprendre que això que feia podia transformar-se en quelcom més. De fet, va acabar transformant-se en un projecte que connecta amb moltes persones i temes molt presents avui en dia: la gestió emocional, l’autoexigència, la desconnexió interna o la necessitat de trobar sentit. Noto molt interès pel que té a veure amb els límits, el permís a sentir, la gestió del temps i de la frustració o l’amor propi sense disfresses. A vegades, comencem un camí sense saber on portarà, i això està bé, perquè en el camí ens anem trobant.

Considera que l’ofici de psicòleg és poc conegut i hauria de ser-ho més?

Crec que la psicologia ha guanyat visibilitat, i això és una gran notícia. Cada vegada hi ha més espais on es parla de salut mental i es comença a entendre que demanar ajuda no és un signe de debilitat, sinó un acte de valentia. La meva presència a xarxes no va néixer des d’un punt de vista de tindre visibilitat, sinó de continuar connectada amb la meva vocació en un moment de canvi profund. No buscava donar-me a conèixer, sinó no perdre’m. Avui sento que comunicar des de la psicologia a les xarxes és crear ponts, obrir diàlegs, acompanyar des de la paraula. És oferir una cosa que genera un ressò a qui ho rep, que identifiqui, que faci despertar, que ajudi a mirar-se d’una altra manera; amb més amor i compassió.

Quina responsabilitat creu que té com a influencer dins de l’àmbit de la psicologia?

Sento que tinc la responsabilitat de transmetre reflexions amb claredat, criteri i respecte. No m’interessa caure en frases fetes ni en fórmules màgiques. Sempre tracto d’observar diferents mirades i oferir una veu humana i comprensiva. Sé que moltes persones se senten acompanyades pel que llegeixen, i això em compromet molt. Intento cuidar el missatge perquè no es malinterpreti. La salut mental és un tema delicat i mereix ser abordat amb serietat, sense deixar de ser proper.