El cas Dolors Coït

En 1947 s’estrenava The Paradine case, a les nostres pantalles El proceso Paradine, melodrama judicial sobre un cas històric ocorregut a Anglaterra, dirigit per Alfred Hitchcock, amb Gregory Peck, Charles Laughton i Alida Valli en els papers principals. La senyora Paradine, personatge encarnat per aquesta actriu italiana de bellesa magnètica, nascuda en 1921 com a baronessa Alida Maria Laura Altenburger von Markenstein-Frauenberg, suposo que Ali per als amics, és acusada de matar el seu marit cec i molt més gran que ella, posant-li una dosi d’arsènic a la tassa de te, amb la intenció d’heretar-ne la quantiosa fortuna. Dolors Coït Vallès, la protagonista del llibre L’enverinadora, d’Anna Sàez, no tenia l’atractiu, ni la classe, ni el glamur d’aquella dama perversa més o menys coetània, capaç de seduir i enredar el seu propi advocat defensor, a part que Londres no és la Granja d’Escarp, però Déu n’hi do de com les gastava, la jove granjolina, i quina desimboltura tenia a l’hora de procurar caure simpàtica, gaudir de la fama i fer-se la innocent.

Un fenomen mediàtic per a l’època. L’autora ha consultat un centenar d’articles de premsa sobre aquell episodi fosc que va trasbalsar el poble i la comarca sencera, inclosa la ciutat de Lleida, on va celebrar-se el judici que condemnaria a trenta anys de presó efectiva l’assassina en sèrie i trenta més la seva mare, per còmplice, i tot per una ambició malaltissa però miserable: 200 duros i un armari de lluna. De fet, l’actual directora d’aquest diari va descobrir de petita, en un full esgroguissat del Heraldo de Madrid que li va mostrar una amiga, el quíntuple crim comès per aquella mosqueta morta de només 21 anys que vivia al pis de davall del de la família Sàez-Mateu, des d’aleshores deshabitat i descrit al text com un espai misteriós que amagava un gran secret. Qui arran d’aquell succés seria coneguda com la Xatola o la Gata Negra va anar liquidant amb un tòxic comprat a l’apotecari local la sogra, el marit, els dos cunyats i un nebot de pocs mesos.

I com sigui que “és impossible remoure el passat sense que ens remogui a nosaltres”, Sàez ens brinda ara, després de molt temps de cocció íntima, aquest true crime rural apassionant i força ben escrit, que es llegeix com una novel·la, trufat de retalls de memòria personal i referents musicals, televisius o literaris de la seva generació.