De la cura dels acabaments

Quan llegint un recull com ara Les ferides del món, del novel·lista Vicent Usó, trobes un relat amable, que et fa somriure, quan tots els altres són de tendència diguem dramàtica, llavors deu passar que el relat se sosté sobre l’arc emotiu del record joguinós del vell trenet de via estreta que anava del centre de la província cap al Grau de Castelló anomenat jocosament la Panerola. Un trenet tan lent, tan lent que la canalla i els majors se’n burlaven, pel gust d’escarnir el que és més aviat petit, i rutlla a poc a poc. El personatge és tocat per la nostàlgia del passat i aleshores t’adones que l’art de teixir una bona trama és sobretot deixar jugar a la banda del pas del temps l’electricitat suau de l’emoció quan sents la teua llengua materna de nou, o quan evoques un tren de la infància. Al relat s’hi conjuguen tres motius narratius majors: l’anarquisme de primeries de segle, és a dir, la contestació a la injustícia, la Panerola, i la llengua que has recordat, de cop, després d’un exili forçós. El relat millor del volum viatja en direcció al cor, que tremola, i només baixa a les suavitats de l’entrecuix en les comptades ocasions que la memòria verdeja. Un cor tendre de col d’hivern, molt contingut, que bull a poc a poc en una cuina il·luminada domina el panorama de tot el llibre, que no té estridències. El ribot de la correcció ho ha anivellat tot, potser un poc massa.

Els relats del novel·lista Vicent Usó, de Vila-real, són, al meu entendre, una calculada expressió de com acabar un relat, de com tancar-lo sense que grinyolin les frontisses de la narrativa. Un afany de no enganyar el lector en finals massa conclusius. Una voluntat de donar-li un paper actiu.

Vicent Usó aposta per una conclusió del relat gairebé sempre oberta. També es juga els cigrons en la veu narrativa, és clar. Vull dir la veu d’un personatge que conta, que s’explica, com els avis entenimentats s’entrenen amb els nets: l’experiència dels gats vells i la ingenuïtat dels menuts, davant per davant. Acostumat a les distàncies llargues de la novel·la, els seus contes passen en un bufit. Al meu gust, llima massa els relats.

Se m’acut que un bon comptador d’històries pot ser un delicat observador o bé un que estrafà totes les veus dels homes i les dones, i te’l creus. És un art delicat: és molt fina la tela que separa l’home corrent del comptador apassionat. Li cal la màscara o les llums de l’escenari perquè desaparegui l’home vulgar i aparegui el comptador de relats que arrossega el lector cap a les planes de la facècia o de la meravella. Els relats d’Usó són ideals per al moment abans de dormir.

Els relats de Vicent Usó mostren homes que se’n van, fins i tot a les velleses, i que després tornen. Les conclusions són sovint obertes, més que la vida.