El pa amb tomata

Fa dies que se celebra l’Exposició Universal d’Osaka 2025 al Japó, la qual va acollir a principis de juny la Setmana de Catalunya en el pavelló dedicat a l’Estat espanyol. Segons el Govern de la Generalitat, la proposta catalana va rebre l’interès de més de 136.000 persones, essent la gastronomia una de les mostres d’identitat més importants de la nostra cultura. Aquella setmana, els vídeos dels japonesos fent tallers de sucar pa amb tomata van ser de segur els que més van cridar la nostra atenció. Sabíeu que en les més de 190 gastroteques no us n’havia parlat mai? I, sense dubte, el pa amb tomàquet és Catalunya, i no es pot destriar de la nostra gastronomia.

Com molts, en aquestes setmanes de matusseres lluites polítiques i culturals entre l’espanyolisme i el catalanisme, el que hem de tenir clar és: el pa amb tomata és un invent força recent. Als rebostos nostrats, els fruits de la tomaquera no arriben fins que és descobert el continent americà, i és al segle XVI que comença a estendre’s per la Mediterrània el cultiu de la “tomata”.

En aquest punt comença el debat entre els entesos de quan i com s’usa la tomata per sucar el pa. Segons l’historiador Lladonosa no és fins al segle XVIII que hi ha les primeres mencions sobre cultius d’aquest fruit a les nostres terres, i tot és més clar quan el desaparegut Nèstor Luján afegeix que és el 1884 quan hi ha la primera menció de l’elaboració.

Evidentment, estem davant d’un plat econòmic que és complicat de trobar en receptaris escrits, segurament perquè és un d’aquells àpats de tradició oral que tots tenim molt assumit: des de petits, trobem les nostres primeres llesques de pa amb el suc de la tomata que l’humiteja. De fet, el plat neix probablement a les zones rurals, quan un excedent de la tomata es va refregar damunt del pa dur per aprofitar tots dos aliments. I es va descobrir que tot era més bo així. Potser és per això que associem un dia de brasa amb el pa torrat, l’all refregat, el tomàquet sucat i el bon raig d’oli d’oliva.

Avui dia, la lluita és una altra perquè el famós plat català es pot trobar a la resta de l’Estat espanyol anunciat com a “pantumaca”, i s’atreveixen a dur-te un pa torrat amb un puré de tomata que et poses amb una cullera. El pa amb tomata se suca, no s’unta com la mantega amb un ganivet per damunt. I estic d’acord (en part) amb què el pa cuit recentment amb un rajolí d’oli n’hi ha prou, però un entrepà sucat amb la tomata guanya enters enfront d’un pa sense sucar.

I sí, malauradament, també en molts establiments de les nostres terres que serveixen esmorzars s’atreveixen a triturar la tomata per guanyar temps, però si us plau defugiu-los. La tomata se suca, i això significa refregar la meitat d’una varietat de penjar (són les més idònies) al pa. Aquesta meitat es talla pel centre paral·lel al pedicle (d’on penja a la tomaquera), tot i que ara sembla que ho hem fet malament tota la vida, segons apunta la xef Ada Parellada. Però això seria un altre debat. De moment, lluitem tots plegats perquè el tomàquet se suqui i no s’unti com un puré, i més tard, ja farem el debat sobre on s’ha de tallar el fruit per elaborar aquesta meravella, que és institució de la cultura gastronòmica de Catalunya.