Rafael Vallbona: “La nostàlgia és l’enyor d’allò que va ser i que creus que va ser millor que el d’ara”

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) és un escriptor i periodista amb una trajectòria literària tant extensa com diversa: més de setanta llibres que abracen la novel·la, la poesia, el periodisme i els viatges. Guardonat amb premis com el BBVA Sant Joan, Vallbona tanca amb Tardes al Bellamar (Edicions 62) una trilogia iniciada amb La casa de la frontera i continuada amb Swing. Aquesta darrera obra culmina una mirada panoràmica al segle XX català a través de les petites històries que en conformen la Història amb majúscules.

Tardes al Bellamar no és només una novel·la; és un homenatge intel·ligent a una generació de mestres vocacionals que, des de llocs com Premià –o qualsevol ciutat catalana marcada per la dictadura, la crisi o la immigració–, van fer de l’educació una trinxera de dignitat. Amb sensibilitat, però sense sentimentalismes, Vallbona ens mostra com aquella escola de barri es va convertir en el laboratori d’un futur compartit. I sí, fa picades d’ullet al present, recordant-nos que, si ahir qui venia ho feia en autobús i avui en pastera, l’objectiu continua sent el mateix: que la llibertat, la cultura, la formació i, per tant, el futur, siguin casa de tots. Una lliçó de mestres d’ahir... i un avís per polítics d’avui.

A Tardes al Bellamar parla –entre molts altres aspectes– de la seva infantesa, però no és una novel·la que es pugui considerar nostàlgica.

No escric mai des d’aquest paràmetre, perquè la nostàlgia és l’enyor vers allò que va ser i que creus que va ser millor que el d’ara. La història pròpia no és nostàlgica, és la vida. Jo no crec, ningú pot creure, que els anys seixanta fossin millors que els d’ara. Però –ho admeto– hi ha un punt de malenconia per aquell passat que s’esvaeix. Arriba un moment que tens més passat que futur, vol dir que passa alguna cosa, no? I això, és cert, genera una certa tristor. I aquella sensació que ja no tens temps de fer coses que de petit volies fer. És allò que de petit o de jove et vols menjar el món i al final el món se’t menja a tu.

Els banys, el Bellamar, actuen com a símbol d’un món que desapareix a la novel·la. Per què comença per aquí?

El Bellamar era un casino de platja, amb tots els ets i uts. Era un local molt maco, molt gran, tenia una bona platja, amb casetes de bany, bancs de pedra, un lloc on desar les barques, un petit espigó i un mar que anava menjant-se la sorra, perquè això passa de fa temps. Tenia un restaurant servit per Casa Soteras, molt il·lustre, i s’hi feia ball. Un estiu dels anys cinquanta hi va cantar Antonio Machín, que és com si ara vingués la Rosalía.

Es va inaugurar el 1955.

Sí, i estava pensat per a l’upper class local: botiguers, algun industrial, perquè començaven a haver-hi fàbriques tèxtils, pagesia benestant... un microcosmos per fer les seves festes, al marge de tota la immigració que arribava constantment. Cada dia arribava gent.

Que venien d’Andalusia…

Sobretot d’Andalusia, de Múrcia, d’Extremadura i de l’Aragó. I alguns que venien de Barcelona, com era el meu cas.

Aleshores, què va passar amb el Bellamar?

El que li va passar a tota la vila de Premià, a tot Catalunya. Aquella gent que venia, van començar a treballar i a pagar una hipoteca. Després d’uns anys ells també van començar a gaudir dels banys. Va acabar sent un punt de trobada molt popular i heterogeni.

Un símbol ciutadà.

Absolutament. De tal manera que l’any 1998, el dia que van tancar definitivament –la llei de costes així ho va dictaminar– va haver-hi una autèntica gernació humana. Perquè tots en teníem records, era una mica casa nostra... A més vaig pensar que Tardes al Bellamar era un títol molt bonic per un llibre [somriu].

Em recorda les nostres Basses d’Alpicat, a Lleida.

Això m’ho va dir la Montse Sanjuan, exactament. Encara que és una història que passa en un poble que avui en dia és una ciutat de 30.000 habitants, la narració resultant d’aquesta història és absolutament extrapolable a qualsevol lloc d’aquest país, perquè aquest país s’ha construït així, amb l’arribada de gent que ve a buscar un futur millor, s’integra i fa gran el país.

Com les mestres protagonistes, les germanes Jiménez, que hi fan una escola.

Exacte. Venen d’un poble molt petit d’Andalusia i fan una escola a Premià, Virgen del Pilar, on jo em vaig escolaritzar, i per això explico aquesta història: la vaig viure. Aquestes escoles les autoritzen per una raó biològica, que és que, de cop i volta, entre el 1959 i el 1965, naixem 14 milions de persones. L’Estat espanyol passa de tenir 250.000 estudiants de batxillerat a 600.000 en un any. El règim no va saber veure-ho, però es va produir aquest esclat demogràfic i faltaven tota mena de serveis. No els va quedar més remei que començar a autoritzar tothom que volgués fer escoles. Per això les escoles del CEPEPC o les Rosa Sensat, o la del Pilar, on vaig anar jo. Les portaven llicenciats molt joves, amb ganes de canviar les coses, no afectes al règim i molt vocacionals, com les germanes Jiménez.

Què van aportar?

Per a mi coses molt bàsiques: convèncer els nens i nenes que hi anàvem que teníem una oportunitat, donada pel coneixement i l’aprenentatge, i que a les nostres mans estava aprofitar-la o no. I la convivència, que també és fonamental, que en aquell moment venia marcada per la integració. Els recursos eren limitadíssims: el més sofisticat que tenien era un guix de color vermell i un de color blau.

Van començar a ensenyar català abans que fos legal ensenyar català.

No és que no fos legal: és que estava prohibit i mal vist!

No va ser, però, un gest polític. Va ser una intuïció pedagògica.

No hi havia cap mena d’intenció política en cap de les seves accions, com fer colònies, per exemple. O com ensenyar a nedar als nens. En el cas del català, eren conscients que s’ha d’aprendre la llengua d’on es viu, o la integració, individual i col·lectiva, no es podrà assolir mai. És un tema que encara no hem resolt.

Elles mateixes no el parlaven, el català.

Eren nascudes a Almeria. Van contractar un llicenciat en filologia, que en aquell moment era el més jove de tota la universitat espanyola: Valerià Pujol, l’escriptor, que bastants anys després va esdevenir el meu cunyat. Va ser la primera feina que va tenir, totalment voluntària. Valerià havia patit poliomielitis, de petit, caminava amb crosses i un arnès que li aguantava el cos. Tenia una mobilitat molt complicada, i per entrar a l’escola s’havien de salvar tres graons a l’entrada del portal. Llavors l’esperaven dos nens, per torns, cada dia que hi havia classe. L’agafaven, i un, dos, tres... pum! L’alçaven. De seguida les seves classes voluntàries es van col·lapsar, perquè venia més gent que no hi cabia. Va ser un èxit. Malgrat tot, van tenir una denúncia del cap local de la Falange. Les mestres van argumentar que es limitava a ensenyar cançons, i que algunes eren en català. El falangista s’ho va creure, afortunadament.

Al llibre llegim: “La nostra pàtria és l’escola, els carrers, els amics, l’estiu. La pàtria interior.”

Jo parlo de la pàtria en el sentit de Rainer Maria Rilke, a Cartes a un jove poeta. Jo crec que la pàtria de totes les persones és la infantesa. Perquè és on et construeixes i on decideixes si vols ser futbolista o vols ser bomber. Jo devia ser bomber, perquè la meva àvia Ramona, que era de la Sentiu de Sió, sempre m’ho deia: “Aquest xiquet té idees de bomber.” I mira, amb això m’he guanyat la vida.

A primers dels anys setanta, créixer feia por, diu.

La perspectiva econòmica, amb la fi del desenvolupament i tot allò, encongia l’ànim. Va haver-hi molta gent que se’n va tornar al poble. A més a més, no hi havia una perspectiva clara que el franquisme s’acabés. Aquesta generació del baby-boom vam ser fills d’un moment de bonança econòmica, però no d’una esperança de transformació. Ens van parir amb la idea que continuaríem amb el wild life dels nostres pares.

La família, el sindicat, la Falange...

I no va ser així. Però no ens en vam adonar fins més endavant.

També comenta que els pares acaben sortint als fills, i no pas al revés.

És veritat. Hi ha un moment en què els pares passem a ser fills. Tinc una filla que ja és gran, i m’adono que jo estic sortint a ella [somriu]. Perquè hi ha un seguit de situacions, de conceptes, d’estats de l’esperit dels temps moderns, que jo necessito que me’ls filtri ella, que me’ls codifiqui per poder-los entendre.

Ha escrit més de setanta llibres i innumerables articles periodístics. Així com la Conxita no podia no ser mestra, vostè no pot no escriure.

[Riu] Això una vegada m’ho va preguntar la meva filla: “Si no haguessis sigut escriptor, què hauries estat?” Dic: res. No ho sé. Ara ja és impossible, perquè ja no serveixo per a res més, i tampoc sé si serveixo ben bé per això, però és el que hi ha. Però és que jo no volia ser una altra cosa. Pura obstinació. Encara la conservo!