123 vegades sorprenent

Atenció, perquè provem de fer un nou Altaveu d’un disc i d’una artista que ens han atrapat des de finals d’abril, quan va començar la nostra obsessió amb Weirdo, el treball de què avui us parlem, i amb Emma-Jean Thackray. Els que ens llegiu mensualment, sabeu que darrerament tenim l’orella posada en la nova fornada d’artistes joves d’UK. L’escena està en plena efervescència i la veritat és que, a la que rasques una mica, no costa trobar propostes d’altíssima qualitat. L’algoritme de la famosa plataforma musical que molts utilitzem va proposar-nos Emma-Jean Thackray... i vam caure-hi de quatre potes: des de llavors no hem parat d’escoltar-la. Ara ja estem esperant que ens arribi el disc en format físic, perquè s’ha de tenir i fer girar.

Jean Thackray, multiinstrumentista, productora, cantant, DJ... va néixer a Leeds en una família de classe obrera. Va iniciar-se en la música tocant la corneta que els pares van comprar-li com a joguina en una botiga de segona mà. Aquell joc va convertir-se en la seva passió (que ara és també la nostra amb la seva música). Com sempre que un disc ens meravella i no coneixem l’artista, indaguem per saber-ne més i... flipa tulipa.

Aquesta jove artista compta amb una sensibilitat majúscula que, probablement, el TDAH i autisme amb què conviu l’hi fan que sigui encara més sorprenent. El seu darrer LP batejat amb el nom de Weirdo és 100% seu; n’ha gravat tots els instruments, escrites totes les cançons, composicions, arranjaments i feta la producció. I tot a casa seva. El seu nom apareix fins a 123 vegades als crèdits. No és d’estranyar, doncs, que l’autèntic coneixedor del gènere Gilles Peterson la fitxés per a la seva discogràfica després d’escoltar el seu primer LP Yellow. A més a més, com a mostra d’admiració, apareix al clip del primer single Wanna Die fent un divertit cameo.

Weirdo és un disc de jazz, però no com els que estem acostumats. El pes del funk s’hi barreja amb naturalesa, i les veus i harmonies d’Emma donen profunditat i ànima a les 19 cançons que conté. És un disc doble que et transporta al jazz de Miles Davis, al hip-hop de Madlib o al pop de Radiohead, tot això ben remenat i amb personalitat pròpia. És un treball emocionant i compost com a teràpia i refugi, ja que durant la seva gravació hi va haver un gir inesperat i enormement dolorós: Emma va perdre de manera sobtada la seva parella amb qui portava 12 anys i la música va ser l’eina utilitzada per pair tant de dolor, tristesa i ràbia. Les lletres parlen de: pèrdua, amor, dolor, record, enyor... A The Guardian van dir que les cançons són un diari del dol amb temes com Wanna die, I don’t recognoise my hands, In your mind o Where’d you go, però també es tracta la reconciliació i l’agraïment en Thank you for the day o Remedy. La mateixa artista ha afirmat que si no hagués fet aquest disc segurament avui no seria aquí...

Val a dir que Emma-Jean ens ha atrapat també a Instagram, on ha publicat uns manuals de jazz en els quals l’humor regna sobre estereotips del món jazzy. I estem d’enhorabona, la seva gira europea la portarà a l’octubre a Barcelona, així que si us animeu, farem els possibles per gaudir d’aquest gran disc també en directe. Qui s’apunta a venir?