Care Santos : «Ens obsessionem amb els finals de les històries i oblidem la bellesa d’un inici»

Care Santos (Mataró, 1970) és una de les autores més reconegudes de la narrativa catalana contemporània. Llicenciada en Dret i Filologia Hispànica, ha publicat més de trenta llibres per a adults i joves, i la seva obra ha estat traduïda a més de vint llengües. Ha estat guardonada amb premis com el Ramon Llull, el Nadal i el Cervantes Chico. Entre els seus títols més destacats hi ha Habitacions tancades, Desig de xocolata, Mitja vida i El boig dels ocells.

Totes les cartes d’amor són ridícules. / No serien cartes d’amor si no fossin ridícules. / Però, a la fi, / només aquells que no han escrit mai cartes d’amor / són els que són ridículs.”

Pessoa ho sabia: l’amor sincer no entén de prudències. Com la literatura que neix del cor. A L’amor que passa, Care Santos obre la capsa dels records familiars per convertir-la en homenatge als seus pares i a la bellesa dels inicis. Un cant tendre a l’amor, la memòria i allò que ens fa humans.

Què la va portar a escriure una novel·la a partir de les cartes dels teus pares?

A aquesta història li tenia moltes ganes. L’he sentit explicar tota la vida. Els meus pares n’estaven molt orgullosos, era la seva història, i a més és plena de casualitats i de situacions una mica estranyes. En parlaven molt, i jo sempre els escoltava. Però amb les històries familiars a vegades necessites temps per valorar què tens i la força que pot tenir.

Ja va començar-la, fa temps.

Fa uns vint anys vaig intentar novel·lar-la, quan la mare era viva. Vaig canviar noms, en vaig posar de ficticis... Era més novel·la que ara, amb molta més invenció. Però no tenia les cartes, no em basava en res concret.

Les cartes li va deixar la seva mare?

Me les va deixar al pis. Les vaig trobar quan ella ja era morta. Ara han passat molts anys, tinc més ofici, cinquanta-cinc anys, i crec que hi ha certes coses que val més explicar-les des de la maduresa, la tranquil·litat. El fet que cap dels dos protagonistes siguin vius em dona una llibertat que no hauria tingut abans.

Les cartes de la seva mare. Vostè sabia que existien.

Jo estava obsessionada amb aquestes cartes. Li vaig demanar moltíssim, però no me les va voler donar mai en vida. Suposo que temia que en fes una novel·la... (somriu)

Se li acudien moltes preguntes mentre llegia les cartes?

Sí, cada carta em feia venir ganes de fer-li vint preguntes a la mare. Jo crec que ella sabia perfectament que jo ho faria, que preguntaria coses com “com us ho vau fer?” en aquell grau de detall. No volia convertir la seva intimitat en una tertúlia o en un interrogatori. I ho trobo bé.

El seu pare és una figura molt especial per a vostè.

Sí, absolutament. Era una persona fora de sèrie. En el llibre hi transcric fragments literals de les cartes que ell escrivia a la meva mare. Però també tinc el diari de la mare, així que he pogut fer una mena de joc entre totes aquestes veus. És com si ho haguessin deixat tot tan documentat que, d’alguna manera, la història reclamava ser novel·lada. Qui té uns pares que deixen una història d’amor tan minuciosament enregistrada? A més, la seva relació va ser completament epistolar.

Durant molts mesos només hi havia cartes.

No hi havia res paral·lel, cap trobada. Tot el que es van dir ho van fer per carta. Jo he tingut el privilegi d’assistir a això: l’enamorament, la coneixença, el creixement de la relació des de zero. Primer eren amics, però el pare de seguida es va enamorar bojament. Aquest enamorament tan apassionat, tan ràpid i tan bonic... Si a més és la història de la qual tu vens, és impossible no emocionar-se.

Antonio Santos era a Sevilla quan va començar aquesta relació epistolar amb la seva mare, la Claudina.

Exacte, nascut a Sevilla. Les cartes anaven de Sevilla a Mataró, on vivia la meva mare.

Intentaven suportar l’absència.

Sí, perquè estaven molt lluny l’un de l’altre. El meu pare ho expressava més clarament. Ella suposo que també, però era molt jove i crec que tot això la va sobtar. Però ella estava encantada amb la idea de tenir un sevillà. Volia casar-se amb un sevillà —una ocurrència de nena de quinze anys.

Ella s’esperava que aquell sevillà es fes real?

Crec que no. Per ella, escriure a Sevilla era com escriure a una altra galàxia. I qui havia de dir que aquest sevillà seria tan apassionat que superaria tots els obstacles i que acabaria venint aquí? Era impensable.

El seu pare tenia més experiència, no?

Sí, tenia deu anys més. Ma mare només teni disset anys, era molt jove i se sentia molt sola. Crec que amb ell va trobar exactament el que buscava. Algú que, tot i estar molt lluny, li deia justament el que ella necessitava sentir.

L’Antonio va respondre a les seves expectatives.

La va adorar des del primer moment i fins al final. Va ser un exercici de voluntat: “vull estimar aquesta dona i protegir-la”. Li va veure les carències, però la va estimar igual.

Hi ha una reflexió sobre les fases de l’amor a la novel·la, no.

Sí. Al principi, l’enamorament és sempre una projecció dels nostres desitjos. I en aquest cas ho era molt, perquè no es coneixien de res. A més, les poques coses que sabia d’ella eren falses: es va inventar un nom, una edat... Realment, de què s’estava enamorant?

Creu que tots ens enamorem d’un no res, d’alguna cosa que tenim al cap?

Ens enamorem d’una idea, d’una projecció que no sempre sabem si existeix en el món real. Després arriba el moment de comparar, de veure si allò que tu has imaginat s’assembla o no a la persona real. En el cas del meu pare, ell va trobar que la meva mare era perfecta. Jo crec que va superar totes les seves expectatives. En acabat, ve la part pràctica: l’acceptació dels errors, dels defectes, i el compromís d’estar junts. Aquesta part també és molt present en la correspondència.

Creu que l’amor del seu pare la va salvar de la soledat, a la Claudina?

En part sí, tot i que la soledat li venia de la infantesa. I no sé si algú podia salvar-la d’això completament. Moltes vegades, la gent que té dificultats per relacionar-se és perquè porta una ferida antiga, difícil fins i tot d’identificar. La meva mare era així.

Volia explicar una història que no fos només bonica.

No volia donar la imatge d’una història d’amor meravellosa, perquè en algun moment va deixar de ser-ho. Però tampoc volia explicar la part amarga. No era el lloc. Em vaig centrar en l’inici, perquè és una part molt lluminosa per ella mateixa. De vegades ens obsessionem amb els finals, amb el que ve després, amb el nostre paper dins les històries... I ens oblidem de veure la bellesa d’un començament. Jo vaig aprendre, escrivint aquesta novel·la, que aquesta part feia que tota la resta valgués la pena.

En algun moment, sembla que parli amb el seu pare. De fet, hi parla.

Sí, i crec que això ens passa a moltes persones. Tinc una amiga experta en relacions que explica que hi ha una creença molt estesa al món: un 70% de les persones parlen amb els seus difunts. És una necessitat espiritual que va més enllà de les religions. La religió ho empara, però també ho pot fer la literatura. Jo crec que la literatura es fa des d’aquest lloc: el buit, la necessitat, l’ànima. També llegim per això.

Fa moltes al·lusions al paper de la literatura com a via per guarir, per donar valor...

Això justifica la meva feina. No explico històries meves, sinó històries que poden ser de tothom.

Com a lectora, li he de dir que m’ha fet pensar en els meus propis pares.

Sí? Això em fa molt feliç! Fa poc, un amic que acabava de llegir la novel·la em va dir que va anar corrents a preguntar-li a la seva mare com havia conegut el seu pare. No ho havia preguntat mai. Crec que aquest és un efecte secundari de la novel·la: genera ganes de saber d’on vens. I si tens la sort de tenir encara els pares vius...

L’atzar és ben present en la història.

És que jo vinc d’aquest atzar. Em sembla impressionant aquesta casualitat que va fer que la meva mare escrivís al meu pare, i justament a ell, i que la història vencés. Ostres, com no creure-hi? A més, l’atzar és molt literari. Tots els que han fet de l’atzar un leitmotiv de la seva obra –com Paul Auster, per exemple–, parteixen d’aquesta pregunta tan inquietant: quines coses fonamentals m’han passat per atzar? N’hi ha moltes.

Com ha triat què incloure i què no? Ha seguit algun criteri?

Ha estat el més difícil de tot. La filla emocionada que llegia les cartes hauria volgut incloure fins a l’última coma. Però aquí va haver d’intervenir la novel·lista, posar-se seriosa.

Farà una segona part?

Ara mateix necessito un període de reflexió. Necessito pensar què faré a partir d’ara. Aquest estiu em dedicaré a rumiar. Ja a la tardor, veurem què començo! (riem)

També és un retrat d’una època. Explica com es vivia a Sevilla, el contrast amb els orígens de la seva mare, els prejudicis, la postguerra...

Sí, també volia fer aquest retrat. Hi ha una escena que em sembla el resum de tot això: el sopar abans del casament. Fa anys que la volia escriure. És la primera vegada –i diria que l’última– que es van ajuntar els quatre consogres: els meus avis materns i els paterns. Aquell sopar reunia totes les tensions socials, històriques, familiars. A aquella taula hi havia un senyor guàrdia civil —el pare del meu pare—, que havia participat activament en el cop d’estat de Franco, i un avi català que havia anat amb l’exèrcit republicà, amb la famosa Lleva del Biberó. Aquest segon va desertar, fugint del camp de concentració, es va escapar pel bosc. Dos mons completament oposats.

...i es van asseure junts a taula.

L’endemà casaven els fills. La mare estava molt nerviosa, però els meus tiets, a qui sempre he preguntat, diuen el mateix: van acabar rient molt. Com podia ser? Dos homes, de blocs enfrontats, de cultures tan diferents, van acabar rient plegats? Penso que és mèrit d’ells. I també és el resum de la història d’un país. En una mateixa taula, dues memòries, dues maneres de viure la guerra, i en lloc de confrontació, un riure compartit. Jo ho trobo meravellós.

Per acabar, hi ha una escena preciosa de les poques on surt vostè. És a la piscina amb els seus germans, i el seu pare arriba de treballar i l’abraça.

Me’n recordo perfectament. Vaig veure el meu pare, amb jaqueta i corbata, que em treia de l’aigua i quedava tot xop. Volia abraçar-me. Després em va deixar tornar a la piscina. Jo no sabia per què havia fet allò, però ho vaig recordar tota la vida. I és ara, amb els anys i amb la maternitat, que entens què volia dir aquella escena: aquell dia havia intentat reanimar una nena de la meva edat, intoxicada, i no ho havia aconseguit. Venia de la consulta, era metge. Suposo que només pensava, trist: “per sort no és la meva filla”. I va fer el que qualsevol pare faria.

Ho ha entès de gran, tot això.

Aquesta novel·la l’havia d’escriure ara, amb cinquanta-cinc anys. No tenia cap sentit escriure-la amb trenta. Buf, que bé que no ho vaig fer...