Fruita tardana

Els quaranta poemes del llibre recent de Francesc Pané, Llum de tardor, a Pagès editors, que havia començat a ressenyar aquí l’últim dia, traspua aquella nostàlgia pròpia de l’estació de l’any al·ludida al títol, que correspon a l’actual estadi biogràfic de l’autor: la setantena tot just estrenada, un bon moment per mirar enrere i passar comptes, malgrat els inevitables penediments, decepcions i recances apareguts arran d’aquest exercici retrospectiu, si bé compensats en part pels plaers i alegries que ens hagi pogut oferir el camí. Fruita madura. La més saborosa, d’altra banda.

L’estampa metafòrica, per exemple, d’una vella cabana de tros tan útil i acollidora quan encara l’aixada “llampegava d’acer en la claror indecisa, / abans que la boira planés com una glauca mar”, però que el lector s’imagina ara víctima de l’oblit i la incúria, el sostre esfondrat, les parets de tàpia mig derruïdes, envaïda per la malesa.

Fidel als seus orígens rurals, el poeta recorre sovint a imatges i metàfores agrícoles, com en el cas d’una commovedora pregària: “Qui la sap, la sofrença dels ametllers, / l’angoixa dels ginebrons i les alzines / en la soledat dels plans ressecs?”. Més influït pels secans aspres, sobris i essencials que pels camps planers i feraços del regadiu, i això que Arbeca, la vila on ell i jo vam créixer, és una mica de cada, el curs sinuós del canal si fa no fa migpartint el terme, Pané sap prou bé que “no hi ha fruit que d’una pèrdua no vingui”. La flor de temps escàs o l’opció vital que hem descartat en apostar per una altra, amb els efectes consegüents. Una percepció de l’existència humana i la poètica que se’n deriva, totes dues d’arrel panteista, diria.

I la intuïció o presagi de la mort com a taló de fons, al final d’un trajecte que completem amb passes cada cop més ràpides. Aquella “barcassa negra”, la “incansable gavarra de Caront”, la intempestiva “visita” que fatalment ens converteix en llenya eixuta entre flames i cendra, “jo, que soc del foc i la magrana” i he estat “brasa en els carrers”. Per acabar així, considerant a més que “el vent que xiula en els canyars” s’endurà el nostre rastre, potser millor “haver nascut llenca d’obsidiana” o bé “ferro d’una rella” o “coure d’una moneda antiga” o encara “prisma de quars”, fins i tot “gleva d’argila”. Un mineral de presència eterna, “car mai no mor allò que no viu mai”.